TURBA PHILOSOPHORUM

DEMOSTRACIONS DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

2012-02-05T20:20:00.004+01:00

BUSCA I CAPTURA

2012-02-05T19:56:00.001+01:00

Filósofos perseguidos por la Ley from Aina Rosell Vadell on Vimeo.

SÒCRATES I L'AUTOCONFIANÇA

2012-01-11T12:32:00.001+01:00

SÈNECA I LA IRA

2012-01-11T12:27:00.002+01:00

EPICUR I LA FELICITAT

2012-01-11T12:13:00.002+01:00

ACTUALITATS DEL PLATONISME

2011-11-15T20:28:00.007+01:00

EL GOVERN DELS MÉS SAVIS.
De vegades, l'actualitat sembla conspirar a favor de la tradició filosòfica. Ha caigut el govern grec, que serà substituït per un tècnic de prestigi -suposadament, un savi en temes d'economia. Igual ha passat a Itàlia, on el govern de Berlusconi passa al passat i és rellevat per un altre economista reconegut -també un d'entre els millors amb els que compta el país. Plató defensava per a la seva ciutat ideal que fossin justament els més savis els que agafessin el control dels assumptes públic, i que els autèntics filòsofs -buscadors de la veritat i orientats pels ideals- arribessin a les més altes magistratures de la seva República perfecta. La crítica als que governen des de l'interès personal o com a mera exhibició i abús de poder està més que justificada, i sabem que la democràcia és imperfecta. L'alternativa platònica resulta discutible també: qui assegura que els més savis decideixin millor i en interès de la majoria?, com podem saber qui són els més savis?, s'haurien de convocar oposicions a President del Govern o la Generalitat?, i amb quin temari?. En què ha de ser bon especialista el que assumeixi la màxima responsabilitat d'un país?,; i l'opinió dels que es veuran afectats per les seves decisions no ha de ser considerada?. Tenim alguna garantia històrica de què governants molt ben preparats hagin obtingut resultats profitosos per a la seva societat? Els millors líders polítics del passat eren, per un casual, gent molt ben formada, savis, especialistes reconeguts en algun camp del coneixement? O el lideratge i l'eficàcia social es modulen per altres vies, impensables potser pels molts factors imprevistos que hi interven? Avui ha aparegut un article al diari "La Vanguardia" que sembla escrit expressament per a reflexionar sobre aquest aspecte, cabdal en la filosofia platònica. El titulen així: "Els més preparats governen millor?". Val la pena llegir-s'ho i considerar que les utopies necessiten contrastació amb la realitat, han de ser posades a prova i jutjades pels seus resultats reals al llarg de la història. Algú ha dit que cal anar amb compte amb els que diuen tenir els plànols del camí cap al cel... acostumen a ser bons guies cap a l'infern! El diari ens dóna algunes referències d'interès per a construir una opinió pròpia.

L'OFICI MÉS FELIÇ
Una notícia més, publicada avui, que presenta un estudi sobre quins són els oficis i professions que permeten una més gran felicitat. Tot i que no sabem exactament el rigor del mètode emprat per a investigar el tema, la qüestió que planteja és sempre d'interés en edats en les què s'està decidint el camí a seguir en la vida, i ressona també en les seves conclusions alguna cosa de la utopia platònica. Considerava Plató a "La República" que la justícia en la ciutat ideal -i en la vida íntegra de cadascú- consistia a realitzar la tasca per a la qual s'està més capacitat, però és freqüent no posar en primer pla un altre factor estretament relacionat: no es tracta només d'exercitar el talent propi, sinó sobretot de posar-lo al servei de la comunitat i afavorir als demés fent el millor que puguem -amb entrega i dedicació esforçada- allò que podem fer bé.
L'estudi que esmentàvem indica que les professions que permeten als que s'hi dediquen sentir-se més plens i més feliços són tasques de servei als demés. Tot i no ser les més prestigiades socialment ni les més ben remunerades, consisteixen en una forma o altra d'interacció social benèfica pel grup, i aquí està la clau. El resultat és que els individus que les practiquen se senten més feliços que altres considerats potser millor i més ben pagats. Val la pena tenir-ho en consideració quan decidim què fem amb el que podem ser: feines com la de capellà, bomber, psicòleg, fisioterapeuta o professor donen individus més feliços que les de director de tecnologies de la informació, gerent de màrqueting, tècnic en electrònica... Treballar entre persones que es reconeixen com a tals ens fa sentir millor que servir a les màquines o als objectius de producció d'una empresa.

EDUCACIÓ PÚBLICA
Pot sorprendre, però en realitat la utopia platònica és en bona mesura un programa d'inversió estatal en educació pública -un moviment ben contrari a la fosca direcció que presenten els nostres temps. Separar els fills de les famílies formava part del seu pla, de manera que la influència de l'estament d'origen i els condicionaments rebuts en funció del sector social del que es prové no fossin decissius en el camí de les ànimes per aquest món sensible.

(enllaç maite gutiérrez, vanguardia 30 novembre)

UN LLIBRE SOBRE PITÀGORES

2011-11-12T21:33:00.007+01:00

Al suplement de cultura "Babelia", del diari "El país", entrevisten avui a l'autor d'un interessant llibre que revisa les múltiples biografies que s'han escrit al llarg de la història sobre la figura enigmàtica i fascinant de Pitàgores de Samos. L'entrevista, és obvi, no pot substituir la lectura del llibre però sí que permet fer-se una idea de l'enfoc de l'estudi i familiaritzar-se una mica amb les distintes facetes del personatge: savi, però també polític, i sacerdot, i músic, i investigador en matemàtiques i sanador xamànic... Es fa referència també a la influència del pitagorisme sobre la filosofia de Plató i al final abrupte de la seva incursió política en les ciutats gregues de Sicília. S'inclou també una breu ressenya del llibre, escrita per un dels principals investigadors espanyols sobre la civilització grega, Carlos García Gual. L'entrevista a l'autor es pot llegir aquí i pot ser útil per a refrescar idees sobre el pitagorisme. El llibre es titula "Vidas de Pitágoras", l'ha escrit David Hernández de la Fuente, i ha estat publicat per Editorial Atalanta, a Vilaür , aquest any 2011. L'autor el presenta també al seu blog.

TEXTOS DE PLATÓ COMENTATS

2011-11-07T09:24:00.006+01:00

Un parell d'exemples de textos de Plató comentats. Tenir models de referència és una bona forma d'aprendre. Sempre em passa pel cap, en relació a l'ensenyar i l'aprendre, la manera en què els antics gremis medievals van organitzar la transmissió dels coneixements, pel contacte directe i personal entre un mestre i un aprenent. Segurament ha de ser així; en el nostre temps, els mestres els podem trobar una mica per tot arreu: aquesta és una difèrencia entre el passat i l'ara. A la pàgina web d'en Ramon Alcoberro n'hi ha un. I aquí un fragment de "La República" comentat segons el model actual de les PAU. Aquí es pot consultar un altre text comentat seguint les orientacions de fa uns anys, en les que es va provar d'introduir a les PAU de filosofia respostes múltiples, opció que amb bon criteri -com a mínim, a mi m'ho sembla- es va desestimar ràpidament. Les preguntes 1, 3 i 4 són de format equivalent a l'actual.

PLATÓ explicat per Fernando Savater

2011-11-04T19:36:00.004+01:00

La millor opció per aprendre filosofia fora tenir molts professors diferents que oferissin punts de vista diversos sobre els diferents punts de vista que al llarg de la història del pensament s'han defensat i argumentat. Mirar des d'angles variats ajuda a completar la perspectiva i evita confondre una impressió amb la realitat. Com que això, en la vida escolar real, resulta improbable, podem servir-nos de professors virtuals que ens acompanyin. Bons professors. Fernando Savater és catedràtic jubilat de Filosofia a la Universidad Complutense de Madrid, i un bon divulgador, entusiasta. S'explica amb claredat i sol atinar en identificar els temes bàsics. Veiem com explica Plató al capítol corresponent de la sèrie de TVE "La aventura del pensamiento".

OBRES DE PLATÓ online

2011-11-04T18:13:00.013+01:00

Presentem un llistat d'algunes de les obres de Plató que es poden trobar fàcilment online, per a qui vulgui explorar-les ni que sigui parcialment, i aquí una enumeració exhaustiva dels diàlegs que els agrupa per períodes (una de les classificacions possibles, esclar). Acompanyem la llista amb una mínima indicació del seu tema i assenyalem la gradació d'importància que tenen per a l'alumnat de batxillerat. Pot servir també de recordatori de les diferents etapes que va presentar l'evolució del seu pensament. Si algú té interés a revisar un estudi erudit sobre la classificació dels diàlegs, pot fer-ne una ullada aquí. Amb independència dels continguts que tracta, potser massa tècnics per a estudiants de batxillerat, si pot ser útil com a exemple de recerca bibliogràfica en l'àmbit humanístic.

-"Apologia de Sòcrates", la primera de les seves obres i en la qual l'hem d'imaginar com un testimoni fidel que en primera fila observa estupefacte el judici contra el seu mestre que acabarà amb la seva mort. El registre de les paraules de Sòcrates és el primer escrit de Plató que conservem -va destruir les tragèdies que li havien merescut fama i reconeixement de ben jove a la ciutat d'Atenes- i permet identificar l'esforç de Sòcrates per diferenciar-se dels sofistes, i l'aparició de la veu interna -el daimon- que li farà impossible participar en política a la manera convencional de l'època i assenyalarà la direcció del que després hem anomenat "consciència". Sòcrates s'autopresenta com a moscardó de la ciutat -obliga als ciutadans a estar desperts, és a dir, a pensar per si mateixos- i reivindica la seva autonomia de criteri i la independència dels seus valors morals respecte dels establerts a Atenes. No serà la fama ni el poder ni el benestar el que guiarà la seva vida, sinó la coherència amb les idees i la congruència personal en relació a la consciència. Encara que l'hi anés la vida, com de fet va passar.

-"El Banquet", un dels grans diàlegs de maduresa de Plató, és de lectura molt amena i permet confrontar la veritable teoria platònica de l'amor amb la distorsionada concepció popular dels "amors platònics". Es tracta d'un recull d'intervencions on diferents interlocutors exposen la seva particular explicació sobre l'amor i al final -a partir de la pàgina 28 del document enllaçat- Sòcrates (és a dir, Plató) cita les paraules que diu haver sentit de Diotima sobre el tema, i és ella qui exposa la teoria platònica: l'amor és impuls cap al coneixement. Ni més ni menys.

-"Fedre", del que destaca la reflexió que presenta sobre el llenguatge i l'escriptura, sobre l'enamorament com una forma de bogeria inspirada pels déus (com ho és també la creativitat artística) i sobre l'estructura de l'ànima (a partir de la pàgina 14 d'aquesta versió). És aquí on s'explica el conegut mite del "carro alat"

-"La República", és la seva obra principal i la que millor expressa el nucli de la seva intenció última en fer filosofia. Es tractava per Plató, sobretot, de descriure i justificar un Estat just. Si bé aquesta és la seva intenció principal, el recorregut que segueix per a justificar-la l'obliga a plantejar de manera expressa la teoria de les idees (mite de la caverna i metàfora de la línia) i a descriure un model antropològic (tipus d'ànima) i ètic (virtuts associades a cadascuna d'elles) del que la ciutat perfecta que anhela serà homòloga. Els que viuen només per a assolir el coneixement de les idees hauran de governar (filòsofs-reis) per tal d'implementar-les al món sensible i reordenar-lo seguint el patró etern de la justícia, igual que l'ànima racional ha de governar la vida dels justos, mentre que les altres dues ànimes hi han d'estar subordinades; de la mateixa forma que les classes dels guardians (ànima irascible) o dels artesans (ànima concupiscible) han de sotmetre's a les directrius dels més savis. Una utopia pionera en la història de la humanitat que vincula de forma indisoluble totes les àrees de la reflexió, i centra l'esperança d'una societat més justa en la pedagogia que sigui capaç de reconèixer les aptituds pròpies de cadascú per a desplegar-les al servei de la comunitat. S'ha de dir que el mateix Plató va viure la decepció en relació a aquest plantejament i a l'última etapa de la seva filosofia, a l'últim dels diàlegs ("Les Lleis") l'optimisme pedagògic és substituit per un ferm control jurídic i una severa reglamentació penal. La naturalesa humana no es deixa educar tan fàcilment i precisa -va creure al final de la seva vida- dels càstigs i les sancions per viure ordenadament i justa. La política no es pot construir només amb pedagogia; calen presons, pensava el vell Plató.

EL FEDÓ, o sobre l'ànima

2011-11-04T17:42:00.005+01:00

Una versió completa del "Fedó" en català, amb orientacions al marge per a la lectura. El diàleg, un dels de la maduresa de Plató, permet assaborir el dramatisme de les últimes hores de Sòcrates quan la cicuta comença a fer els seus efectes, però no és imprescindible només per això. Al fil de la conversa entre Sòcrates i els deixebles que l'acompanyen durant la nit anterior a l'execució, Plató exposa un seguit d'arguments que intenten caracteritzar l'ànima humana i demostrar la seva inmortalitat. Es pot reconèixer la influència en moltes de les seves idees de la religió òrfica, que insistia en la necessitat de purificar la conducta (restricció de la sexualitat, dedicació a la música i la reflexió, preparació conscient per a l'entrada al Més Enllà...) per tal que l'ànima pugués dirigir-se al llarg de successives reencarnacions cap a un destí més noble.
Aquí es pot trobar una síntesi esquemàtica de l'obra, però la lectura en paral.lel de la columna en color és ja una orientació excel.lent sobre les idees fonamentals de l'antropologia platònica. A la imatge, una representació clàssica del moment en què Sòcrates, envoltat dels seus amics i deixebles, es prepara pel final. Ara les paraules que Plató li va atribuir.

Fedó

View more documents from guest0aaa4ac

USAR AMB PRECAUCIÓ

2011-11-04T17:25:00.007+01:00

Algunes síntesis sobre el pensament de Plató que poden servir com a repàs, i sobretot, per a adonar-se de que es pot explicar de moltes maneres diferents el seu pensament i ordenar segons diferents paràmetres la seva reflexió, però que cap d'elles s'ha d'entendre com a substitutiva del treball directe sobre els textos que va escriure. Les explicacions de classe, els llibres de text, les presentacions en powerpoint, la recerca a internet sobre els seus conceptes no són més que maneres d'aproximar-se a un punt de vista que Plató va definir d'una forma única, extremadament creativa, sota la forma del diàleg entre el "personatge" Sòcrates que fa servir de portantveu de les seves consideracions i altres que el repliquen i qüestionen, i contribueixen d'aquesta manera a fer evolucionar i a que madurin les seves intuicions. L'expressió a través dels mites, l'ús de metàfores d'un elevat poder generador de significats, el recurs recurrent pel que no acostuma a donar res per tancat... són característiques distintives del pensament de Plató. Per tant, no l'hem de confondre amb el que es pot dir en un esquema a la pissarra ni sintetitzar en una presentació digital. Com el mateix Plató ens va mostrar, les versions no són el mateix que els originals: els esquemes no són el mateix que les idees, tot i que s'assemblin i hi participin. Els resums sobre un filòsof no es poden identificar, doncs, amb el seu pensament expressat directament. Tenint aquesta precaució present, aquestes síntesis poden ser molt útils. I per això les utilitzem i us les oferim també aquí. Estan força bé, doncs ordenen les idees bàsiques de l'autor i poden ajudar a què s'ordenin també les vostres.

Plató (427 347)

View more presentations from jcalzamora

Plat�n. Pensamiento y mitos.

View more presentations from minervagigia

I una més, que aporta una perspectiva més específica sobre la teoria de les idees. Intenta presentar-la com a resultat d'una sèrie d'interrogants que estaven presents a les inquietuds de l'època en què Plató va viure-hi (i podríem dir que també en la nostra, si més no parcialment). Ajuda, per tant, a no veure-la com una especulació personal sinó com una temptativa coherent d'explicar qüestions que eren rellevants pel seu moment històric i cultural.

Platón no es un cuento chino

View more presentations from pacotejero

MATRIX I LA CAVERNA

2011-11-02T22:47:00.004+01:00

Una senzilla correspondència entre el text platònic i algunes seqüències de "Matrix" pot servir com a primera aproximació. S'ha dit molt sobre "Matrix" com a versió contemporània del mite de la caverna, i està justificat. Els germans Wachowsky, directors i guionistes de la saga, són pel que sabem bons coneixedors de la tradició filosòfica occidental i de l'espiritualitat oriental -algunes de les seqüències claus de "Matrix" són també una bona il.lustració d'elevats Sutras budistes. Matrix és la cova; Neo el presoner alliberat -el filòsof que gosa pendre la píndola vermella que li obrirà la porta a la veritat; Morfeo el mestre que el guia; les màquines que han sotmés la humanitat serien aquells embaucadors que exhibeixen el teatre d'ombres al final de la caverna...

Tant s'ha escrit al respecte, que de moment no diem res més. Aquesta entrada continuarà pròximament.

LLEGIR I ESCRIURE

2011-11-02T20:48:00.006+01:00

De vegades, una reunió intempestiva sobre un altre tema pot servir per a adonar-se del sentit d'alguna cosa que fem, pensant que en fem una de diferent. Avui tocava tractar a la reunió de l'Equip Docent de 4t d'ESO de la prova de competències bàsiques que s'haurà de passar -les proves, és sabut, "es passen"- al febrer, si no he sentit malament. La conversa ha derivat en una interessant exposició de punts de vista sobre el sentit i les dificultats d'aquesta noble feina que intenta que l'alumnat aprengui -ensenyar, li deien abans. Al final, sembla que hem arribat a un mínim acord, més enllà de la catarsi imprevista: el que caldria aconseguir és que l'alumnat sàpiga llegir i escriure -llegir amb comprensió plena i escriure des del potencial expressiu que ens correspon com a éssers humans. No és poca cosa, tot i que semblin objectius que s'haurien d'haver assolit a la primària. La realitat ens recorda, any rere any, que no sempre és així.
Al final, i mentre passejava al vespre pels jardins del barri, he caigut que de les classes d'Història de la filosofia a 2n. de Batxillerat no aspiro tampoc a aconseguir res més. Llegir i escriure, és tot. Llegir amb intel.ligència i penetració 10 o 15 línies d'algunes de les ments més lúcides de la nostra història -diguem-ne, de Plató o de Nietzsche, per exemple. I després, escriure amb llibertat uns quants folis expressant la maduresa i la capacitat reflexiva que l'alumnat ha assolit després de... uns 15 anys d'escolarització? El sentit de la prova de Filosofia a les PAU, finalment, manifest. I reconciliat així amb una exigència formal que de vegades sembla més un obstacle que una ocasió. Està ben pensada aquesta prova -però hem d'entendre-la així: llegir i escriure, sense més, després de tant i tot. Llegir amb intel.ligència, i escriure amb maduresa i reflexió, a partir del que s'ha aprés al llarg del llarg període de formació. I potser justifica el que deia el vell Plató: que la filosofia és al final de qualsevol procés de veritable educació, doncs res no acaba amb ella. Més aviat comença sempre de nou tot.

SOBRE ELS PITAGÒRICS

2011-11-01T20:28:00.000+01:00

Pitagorisme

View more presentations from filosofies

QUATRE IDEES SOBRE ELS SOFISTES

2011-11-01T20:23:00.000+01:00

La sofística

View more presentations from filosofies

SALVAVIDES CONTRA EL BUIT

2011-11-01T18:51:00.006+01:00

Llegeixo avui un article a "La Vanguardia" sobre la figura d'en Ramon Valls, professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, i que Xavier Antich recorda amb emoció sincera, honestament. Podria subscriure les seves paraules sobre qui va morir fa poc, però sobretot em quedo aquí amb el que ell mateix recull d'un altre mestre exemplar, reflexionant precisament sobre les figures, cada cop més escasses, que poden ser considerades com a tals. Són mestres els que ens desconcerten i ens obliguen a seguir el propi camí fins i tot quan no volem fer-ho o no som capaços de veure-ho amb claredat. Són presències que s'imposen sense cap pretensió d'autoritat, per la mera força de la seva convicció, la integritat en què hi viuen i l'entusiasme que encomanen. Diu l'article, citant a George Steiner, a "Errata": "Aquesta és la qüestió. Cridar l'atenció d'un estudiant cap a allò que, en un principi, sobrepassa el seu enteniment, però que, per la seva estatura i fascinació, l'obliguen a persistir en l'intent. La simplificació, la recerca de l'equilibri, la moderació avui predominants en gairebé tota l'educació són mortals. Menyscaben fatalment les capacitats desconegudes en nosaltres mateixos..." i més: "No importa. Un cop un home o una dona joves han estat exposats al virus de l'absolut, un cop que veuen, escolten, oloren la febre en aquells que encalcen la veritat desinteressadament, alguna cosa del seu resplendor romandrà en ells. Per a la resta de les seves vides, i al llarg de les seves trajectòries professionals, aquests homes i aquestes dones estaran equipats amb una mena de salvavides contra el buit." De vegades, somiem amb fer un paper semblant quan s'ensenya filosofia. No s'aconsegueix, esclar, doncs no som mestres sinó només professors; aquests dies, però, introduint Plató al curs de Segon de Batxillerat hi ha moments en què un pensa que el presoner alliberat de la caverna també va necessitar algú que li ajudés a trencar les cadenes. Les paraules de Steiner ho diuen d'una altra manera, però amb igual contundència. Quan arriba el desànim o dubtem del sentit, convé recordar que oferim salvavides contra el buit -i no és poc. Dirigir cap al sol de la veritat, com Plató ens proposava, potser és massa ambició.

UN PENSAMENT VIU

2011-11-01T11:16:00.008+01:00

Ens agrada veure el pensament de Plató com un procés, un recorregut personal, una aventura, el resultat -en forma de diàlegs- del diàleg que va mantenir durant tota la seva vida amb les circumstàncies socials, polítiques i ideològiques que va haver de confrontar amb consciència. Considerat d'aquesta forma, no és fàcil trobar millors exemples de com el pensament i la vida van sempre de la mà. Les idees i la biografia de Plató són indestriables, i no és poc significativa la paradoxa que això representa en el pensament d'algú com ell, que s'hi va jugar la vida en més d'una ocasió per defensar l'eternitat eterna de les Idees. Les seves van ser temporals, van evolucionar amb el temps i els esdeveniments viscuts -la qual cosa no nega que s'acostés al descobriment de veritats vertaderament intemporals. El format d'una presentació, aprofitant que permet simular una seqüència i una successió temporal, resulta ideal per aproximar-se al platonisme, un pensament viu.

Plató, un pensament viu

View more presentations from filosofies

ENLLAÇOS SOBRE SÒCRATES

2011-11-01T10:24:00.004+01:00

Primer de tot, recomanar-vos l'extens dossier sobre la figura de Sòcrates que es troba a la pàgina web d'en Ramon Alcoberro, i que recull també referències a la sofística. Es tracta d'una àmplia selecció de documents que presenta des d'una cronologia biogràfica del "moscardó d'Atenes" a fragments de llibres que aborden el significat històric de les seves aportacions a la història del pensament i l'evolució de la consciència humana, des de perspectives molt diverses, i també intervencions del mateix Alcoberro sobre el filòsof que mai no va escriure res. Per a qui vulgui ampliar les seves referències sobre el mestre de Plató, resulta indispensable.

Una informació bàsica sobre Sòcrates pot trobar-se aquí, en un format afí al que podria oferir un llibre de text.

A la Wikipedia, com sempre, es pot trobar un article molt complert que dóna una visió detallada i ampliable de la seva doctrina. Els enllaços finals permeten animar progressivament la "xarxa Sòcrates". Un d'ells ofereix un redactat afí a l'estil de les enciclopèdies que resulta rigorós i fiable, i aporta un bon llistat bibliogràfic. En català, l'article de la Viquipèdia és també recomanable, així com els seus enllaços.
Bé, tampoc es tracta de pretendre una recerca exhaustiva, però sí d'animar-vos a no mirar mai cap a cap autor des d'un únic punt de vista. El pensament no és una veritat estàtica, sinó la trama de pensaments que es teixeix a partir d'un bon motiu. La vida i les paraules atribuïdes a Sòcrates en són un.

ALGUNS ENLLAÇOS SOBRE EL MITE DE LA COVA

2011-10-31T21:58:00.007+01:00

Una interpretació clara i extremadament suggeridora del mite platònic és la que fa Emilio Lledó a "La memoria del logos". En aquestes pàgines no només presenta els elements que el formen sinó que sobretot -i principalment- encomana l'entusiasme i excita el compromís amb el coneixement que la seva lectura genera. És del tot recomanable, doncs ofereix una pluralitat de lectures que enriqueixen el treball directe sobre el text i que permeten descobrir que, en realitat, són només el principi de totes les que queden per fer. Imprescindible per a qui vulgui aprofundir en la grandesa del mite i disfrutar de la lectura d'un dels més brillants intèrprets de la filosofia grega clàssica.

A la pàgina web d'en Ramon Alcoberro -una font fonamental d'ampliació de referències per als que voleu saber més sobre la filosofia occidental- hi ha també algunes idees sobre el mite, explicitant les equivalències bàsiques entre els seus components i la reflexió platònica. Enllaça a alguns articles més sobre el mite de la cova, "No saber qué es una caverna" , que reflexiona sobre les dificultats que es troba el presoner alliberat quan torna cap als seus antics companys del fons de la cova; i també una breu reflexió d'Eugenio Trías sobre la grandesa ètica que obliga a mostrar els errors i orientar cap a la veritat -com el presoner que baixa de nou a la foscor. Explorar el conjunt d'articles sobre la filosofia de Plató pot despistar, doncs s'hi inclouen articles molt heterogennis, i alguns potser difícils de seguir al nivell de batxillerat, però és també una aventura que val la pena provar. I descartar, si veus que ara no és el moment d'aprofundir.

Aquí es pot trobar una anàlisi breu, que presenta fragments molt amplis del text i dissenya un esquema que permet reconèixer la trama de correspondències entre els símbols del mite i els continguts de la metafísica platònica, la seva epistemologia i la dimensió antropològica i moral que els inclou.

La informació sobre el mite inclosa a la Wikipèdia és, com quasi bé sempre, correcta i permet situar-se en el context teòric del platonisme. Presenta -al final- algunes referències a alegories anàlogues en la història de la literatura i el cinema, que poden ser molt útils per a ampliar el sentit del mite -si es coneixen.

Algunes activitats sobre el mite es presenten aquí, a continuació d'una presentació mínima que sintetitza la literalitat del relat platònic.

I un vídeo que recrea en plastilina -i amb gran fidelitat- els elements bàsics de la història amb la què Plató encara es desafia.

SÒCRATES (1971), de Roberto Rossellini

2011-10-31T19:31:00.004+01:00

Una versió molt digna de la vida de Sòcrates, malgrat la incomoditat que pot produir l'ambientació històrica que als nostres ulls sembla potser anticuada. La figura del mestre de Plató queda reflectida amb propietat i es poden apreciar aspectes molt rellevants del seu pensament, como ara la ironia, el mètode dialèctic, el menyspreu cap als valors dominants en la societat atenenca de l'època, l'actitud cap a la mort... El visionat del video pot resultar un bon complement a la lectura de l'"Apologia de Sòcrates" de Plató, o "Els núvols" d'Aristòfanes. Aquí el tenim,

CAPS QUADRATS

2011-10-30T15:41:00.005+01:00

Una simpàtica animació en video que permet refrescar en síntesis mínimes alguns punts de vista defensats en la tradició filosòfica occidental. Als caps quadrats els incomodarà, esclar; però això és el que busquen. En defensa de la filosofia, començant pels grecs!

NUMÈRICA NATURA

2011-10-15T20:35:00.009+02:00

Les imatges mostren la forma en què, seguint la seqüència numèrica de Fibonaci, es poden generar algunes de les formes presents a la natura. Si bé aqui només es veuen alguns aspectes del microcosmos biològic, també les galàxies del cosmos estelar poden ser subsumides en els patrons matemàtics que el video, subtilment, descriu. Sembla una bona manera d'aproximar-se al pitagorisme i reconèixer, amb humiltat, que tenien molt clara una veritat oculta que costa de mostrar. La natura pot ser reduïda a patrons numèrics, i expressar-ho d'una forma tan bella li atorga encara més valor. El misteri, però, que aquesta realitat innegable ens mostra no es resol per veure-ho ni per representar-ho gràficament. Què són els nombres? Quin és el sentit últim de la geometria? És la realitat física el desplegament de patrons matemàtics implícits? Deixem-nos portar per les imatges i la música -també harmonia numèrica, no hem d'oblidar-ho- de Philip Glass.

I aquí una altra versió sobre el mateix assumpte. Més documentada, resulta però menys misteriosa i li falta potser la potència suggeridora de l'anterior. Ajuda molt bé a comprendre -i veure- com la seqüència de Fibonacci es fa present i es desplega en un munt de fenòmens naturals. Serà la naturalesa el desplegament d'un ordre numèric ocult? Tindrien els pitagòrics una bona part de raó?

ARISTÒTIL, a "La aventura del pensamiento"

2010-06-26T23:29:00.001+02:00

SOBRE SÒCRATES

2010-06-16T19:59:00.006+02:00

Un documental rigorós que facilita una bona aproximació a l'època, la vida i les aportacions de Sòcrates a la història de la cultura. La seva figura destaca sobre el panorama de l'Atenes de Pericles, i ofereix un bon punt de partida per a l'aprofundiment en els testimonis que ens queden de la seva actitud davant la vida. Centrat el video en la seva peripècia biogràfica facilita així la estranya intimitat que el seu pensament presenta amb les nostres vides. Potser no és una anècdota -d'altres pensadors no semblen importar tant les biografies: es tracta d'un d'aquests casos excepcionals en què les idees encarnen, i que l'encarnadura vital confirma el seu valor. Les idees de Sòcrates són la seva pròpia biografia.

VERSIONS SOBRE L'ORIGEN DE L'UNIVERS

2010-06-10T17:24:00.009+02:00

No està de més recordar que la primera pregunta de la filosofia occidental -el per què i el què de que existeixi alguna cosa, la inquietud per l'origen de l'univers- és també el gran interrogant de tantes altres cultures. Acostumem a oblidar-ho en la recerca històrica de les arrels del pensament en què ens hem acostumat a viure-hi, però d'altres ho han vist d'altres maneres i ho saben explicar molt bé.

i molts, molts més:
http://www.youtube.com/results?search_query=origen+del+universo&aq=f

En premsa van apareixent també diferents notícies que exploren la mateixa qüestió. La ciència continua desafiant el misteri que la filosofia va obrir i que va obrir el camí per a la filosofia també. Anada i retorn. El tema està obert:
http://www.abc.es/20100729/ciencia/nunca-hubiera-habido-bang-201007291709.html

LLETRA A MENECEU, d'Epicur de Samos

2010-06-03T20:48:00.010+02:00

El text de la carta a Meneceu és una síntesi, vital i sentida, de les consideracions d'Epicur sobre el sentit de la vida. La seva senzillesa i transparència, el to col.loquial i la proximitat a la seva experiència personal en les vigílies de la mort permeten aproximar-se a la seva ètica des d'una sinceritat completa, que ens arriba encara després dels segles transcorreguts. Les seves idees bàsiques són aquí, clares, directes; tan intenses com el dolor de la seva agonia per mal de pedra al ronyó mentre les escribia a un dels seus amics:

"Epicur a Meneceu, salut!

Que ningú pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar. Perquè, per assolir la salut de l’ànima, mai no s’és massa jove, ni massa vell.

Qui diu que encara no li ha arribat l’hora, o que ja li ha passat el temps de filosofar, és com qui diu que encara no li ha arribat el moment per a la felicitat, o bé que ja li ha fugit. Per tant han de filosofar el jove i el vell. El vell perquè tot envellint es mantingui jove de felicitat gràcies als records passats. El jove perquè pugui ser alhora jove i vell, per la seva impertorbabilitat enfront del futur.

Ens cal meditar, doncs, sobre les coses que ens reporten felicitat, ja que si posseïm la felicitat ho tenim tot, i si ens manca la felicitat fem tots els possibles per posseir-la.

Medita i practica els principis que sempre t’he recomanat, tot considerant-los com a elements necessaris per assolir una vida feliç.
Considera abans de tot la divinitat com un ésser incorruptible i feliç, tal com ens suggereix la noció comuna d’allò diví, i no li atribueixis mai res de contrari a la seva immortalitat ni impropi de la felicitat. Pensa que li correspon tot allò que sigui susceptible de mantenir-li la felicitat plena juntament amb la immortalitat.

Perquè sí que hi ha déus, el coneixement que en tenim és evident, però no són tal com creu la majoria de la gent. La gent els atribueix qualitats contradictòries amb la noció que en té. Per tant, no és impiu qui renega dels déus de la majoria, sinó qui aplica les opinions de la majoria de la gent als déus; perquè les afirmacions de la gent vulgar sobre els déus no són nocions prèvies, sinó suposicions falses.

Segons aquestes falses suposicions els majors mals i els beneficis més grans provenen dels déus. Els déus, lliurats contínuament a les seves pròpies virtuts, només accepten i es fan estimar pels seus semblants, i consideren estrany tot allò que no és de la seva mateixa mena.

Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres, ja que tot el bé i el mal resideixen en les sensacions i, precisament, la mort és la privació de la sensació.

Per tant, el fet de conèixer correctament que la mort no és res per a nosaltres ens fa satisfactòria la mortalitat de la vida: no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens deslliura de l’enyorança desmesurada d’immortalitat.
Viure no té res de temible per a qui està convençut que el no viure no té res de terrible. Per tant, és estúpid aquell qui afirma témer la mort, no perquè li dolgui el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la: ja que allò que en presentar-se no ens fa mal, no té sentit que ens angoixi durant l’espera.

El més terrorífic dels mals, la mort, no ens afecta en absolut a nosaltres, perquè mentre som vius, la mort no existeix; i quan la mort és present, nosaltres ja no hi som. Així doncs, la mort no és real ni per als vius ni per als morts, perquè, dels primers n’està allunyada i, quan s’apropa als segons, aquests ja han desaparegut.

Malgrat això, la majoria de la gent tan aviat refusa la mort com el més gran dels mals, com la demanen per remei dels mals d’aquesta vida. El savi ni rebutja viure ni té por de no viure, perquè per a ell ni el viure no és un mal, ni considera tampoc la mort com un mal. I així com entre els aliments no escull els més abundants sinó els més agradables, de la mateixa manera no és el temps més llarg que li és més dolç, sinó el de plaer més intens.

Aquell qui exhorta el jove a una bona vida i el vell a una bona mort no té seny, no tan sols per totes les coses agradables que té la vida, sinó també perquè la meditació i l’exercici de viure bé i el de morir bé són la mateixa cosa. I encara molt pitjor qui diu que és bo no haver nascut,

“però, ja que s’ha nascut, travessar les portes de l’Hades
com més aviat millor”

Perquè si això ho diu convençut: per què no plega de viure tot seguit? En té tot el dret, si s’ho ha pensat bé. Contràriament, si és que ho diu de broma, tracta banalment coses que no ho permeten.

Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot. Per tant no hem d’esperar-lo com si s’hagués d’acomplir amb tota seguretat, ni hem de desesperar com si no s’hagués d’acomplir mai.

Igualment s’ha de saber que dels desigs els uns són naturals i els altres vans; i entre els naturals, n’hi ha que són necessaris i altres solament naturals. Dels necessaris, els uns són indispensables per assolir la felicitat, els altres per al benestar del cos, d’altres per a la vida mateixa. Si coneixem bé aquests desigs sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig amb la salut del cos o amb la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç.

En vista d’això realitzem totes les nostres accions: per no patir ni sentir torbació. Tan bon punt ho posseïm, qualsevol tempesta de l’ànima s’asserena, i l’home ja no té res més per desitjar ni busca cap altra cosa que li ompli més el bé de l’ànima i del cos. Perquè, del plaer en tenim necessitat quan patim per la seva absència, però quan no sentim dolor tampoc no el necessitem.

Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor.

I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor.

Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis. Perquè de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.

L’autosuficiència la considerem com un gran bé, no perquè sempre ens hàgim de conformar amb poques coses, sinó a fi que, si no posseïm gaire, el poc ens sigui suficient. Perquè estem convençuts que de l’abundor en gaudeixen més dolçament aquells que menys la necessiten, i que tot el que la naturalesa demana és fàcil d’obtenir, i difícil allò que és va.

Els aliments senzills proporcionen el mateix plaer que un tiberi exquisit, quan satisfan plenament el dolor de la fam; el pa i l’aigua produeixen el més gran plaer quan se’n nodreix qui en té necessitat. Estar acostumat a una alimentació senzilla i sòbria és saludable, i ens ajuda a ser emprenedors en les ocupacions de la vida. I si algun cop participem d’una vida luxosa, ens trobem amb més bona disposició i més valents davant l’atzar.

Quan diem que el plaer és l’única finalitat no es tracta dels plaers que cerquen els dissoluts o els cràpules, tal com diuen alguns que desconeixen la nostra doctrina o no hi estan d’acord o la interpreten malament, sinó el no sentir dolor al cos ni trasbals a l’ànima. Perquè ni els convits i les festes contínues, ni el gaudir de jovenets i dones, ni les dels àpats amb peix ni altres aliments que ofereixen les taules refinades no ens fan la vida feliç, sinó el judici encertat que analitza les causes de cada acte de tria o de rebuig i sap guiar les nostres opinions lluny del que omple l’ànima d’inquietud.

De totes aquestes coses n’és principi i màxim bé el seny, i per aquest motiu el seny, origen de totes les altres virtuts, és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia sense ser feliç. Perquè les virtuts són connaturals a la vida feliç i el fet de viure feliçment va sempre acompanyat de la virtut.

Perquè, ¿qui podries considerar superior a aquell que té opinions pietoses envers els déus i es mostra impàvid en relació a la mort, que coneix què és el bé segons la naturalesa i té clara consciència que el límit dels béns és fàcil d’assolir i el límit dels mals, al contrari, és de poca durada o bé comporta penes lleugeres, que es burla del destí que alguns consideren senyor absolut de totes les coses, afirmant que algunes es produeixen per necessitat, altres casualment, altres, en fi, depenen de nosaltres, ja que veu que la necessitat és irresponsable, l’atzar inestable, en canvi la nostra voluntat és lliure i per aquest motiu digna de merèixer retrets o lloances?

Gairebé era millor creure en els mites sobre els déus que ser esclau de la predestinació dels físics; perquè aquells ens donaven l’esperança de poder commoure els déus mitjançant les ofrenes; el destí, en canvi, és implacable.

El savi no considera l’atzar com una divinitat, tal com creu la majoria de la gent, perquè cap acte dels déus no es troba mancat d’harmonia, ni considera l’atzar com una causa no fonamentada en la realitat, ni creu tampoc que doni als humans cap bé o cap mal respecte a la seva vida feliç, sinó que tan sols l’atzar és l’origen de grans béns i de grans desgràcies. El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç; però és d’altra banda millor que en les nostres accions el bon judici sigui coronat per la fortuna.

Totes aquestes coses i d’altres semblants, medita-les i exercita-les dia i nit en el teu interior i en companyia d’algú que se t’assembli i mai, tant despert com en somnis, la teva ànima no patirà torbació, sinó que, ben al contrari, viuràs com un déu entre els homes. Perquè no s’assembla gens a un mortal l’ésser humà que viu entre béns que no moren."

UN GUIÓ DE LECTURA: http://www.xtec.cat/~jbeltran/Materials/LLetra%20a%20MeneceuGuio.pdf

UNA PRESENTACIÓ SOBRE L'EPICUREISME, de la professora Àngels Baldó:
http://www.authorstream.com/Presentation/abaldo-339994-2epicureisme-epicur-education-ppt-powerpoint/

SOSPITES

2008-10-08T20:37:00.005+02:00

Des de fa uns mesos, potser uns anys si m'atreveixo a mirar bé, descobreixo en mi punts de vista contraris als que havia considerat meus durant molts anys. Costa reconèixer-los, acceptar-los, donar-los espai en el propi criteri, quan tampoc tinc cap certesa sobre quins formen part de les meves conviccions reals i quins són forasters que es presenten a deshores; sí puc dir, però, que els que es van perfilant ara els visc d'una forma més viva, amb més intensitat i de vegades, creixen amb la força de la ràbia que vol cridar la seva veritat després de molts anys de silenci, ofegats per les idees d'altres que havia metabolitzat sense sentir. No atorgo veritat al que dic, només descric l'estat des del què es presenten. Voldria parlar des de mi de coses que tenen a veure amb aquesta ocupació amb la que m'he guanyat la vida durant 23 anys.

Tot el que veig al meu voltant, pel que fa a reformes educatives i descobertes pedagògiques, apunta -crec- a incrementar la dosi en l'alumnat del mateix verí que els està transformant en automatismes impulsius, amb greus dificultats per a concentrar l'atenció i enfocar la seva intenció en el valor del coneixement i la pròpia maduració. Paradoxalment, se'ns commina a insistir en aquesta via. Intentem donar-los més d'allò del que són víctimes en la vida social: hiperestimulació, dispersió, superficialitat, fragmentació, frivolitat... Com que arriben als centres en estat espasmòdic i accelerat, hem d'inventar curricula interromputs com puzzles cíclics i espirals; com que no es concentren en res més de deu minuts, hem de pensar les classes estructurades al ritme dels videoclips; com que s'avorreixen llegint, millor evitar-ho... Ho veig al meu voltant i és també a mi a qui hi veig, i em desagrada. Assisteixo a les reunions de coordinació al meu centre i veig més del mateix: tot em sembla hipocresia al servei d'un simulat compromís pedagògic que obvia el diagnòstic de què és el que més necessita l'alumnat per a crèixer com a persones completes en aquest món en estat de shock. No sé de segur quina pot ser una alternativa millor; tinc algunes sospites i una única certesa: la bona voluntat al servei d'una trobada personal clara i franca entre ells i nosaltres podria servir millor que la hipertròfia de recursos tecnològics i estratègies organitzatives de complexitat creixent i resultats perversos. És el que sento i el que en la meva experiència atorga algun sentit a les hores de feina. El que no vull és subministrar dosis més altes del mateix verí que ens està degradant, per molt que ho indiquin les normes d'inici de curs i els acords dels equips docents. Potser arribarà un moment en què per a mi només quedi una opció.

I per insistir en donar veu a idees que acostumo a callar, fa setmanes que em ronda una connexió salvatge entre dues notícies: Catalunya ocupa els últims llocs en tots els rankings de resultats educatius. El valor que els atorgo és relatiu, i tampoc m'importen gaire, però tot i això, no oblido que fa vint anys es pressumia aquí de ser pionera i líder dels moviments de renovació pedagògica. No crec mentir si dic que bona part de les idees d'aquells moviments van aconseguir instal.lar-se als despatxos del Ministerio i la Conselleria. Podem establir una relació directa de causa i efecte? Vint anys de decisions inspirades en la modernitat teòrica de les facultats de pedagogia ens han conduit als resultats que ara veiem? Sabem que són molts altres els factors que incideixen, però la sospita és legítima.

EL FIL D'ARIADNA

2008-09-28T22:49:00.014+02:00

Fer servir un mite per a explicar el pas del mite al logos pot semblar un recurs impropi. Crec, al contrari, que és del tot vàlid i d'extremada utilitat. Els mites es recorden fàcilment i la seva interpretació, mínimament guiada, estructura la informació en una forma significativa. La imatge del fil d'Ariadna ha estat utilitzada molt sovint en la història de la filosofia, en la literatura, i forma part del conjunt de les nostres referències culturals. La seva força delicada i invisible va permetre Teseu sortir del laberint després d'aconseguir la mort del Minotaure.Valdrà la pena recordar la història. Com sempre, els mites tenen vàries versions. I això no és només una anècdota: si llegiu més d'una podreu entendre les raons del descrèdit de la mitologia en l'època dels orígens de la filosofia: mai són del tot iguals, i per tant, és fàcil acabar per desconfiar de totes. Si això passa ara, que escriure (i retallar i enganxar) és tan còmode, imagineu quan només existia la transmissió oral. Petites variacions en el relat acabarien de segur per transformar algun aspecte essencial de la història... qui pugués comparar-les podria concloure fàcilment que ens estaven enredant amb fantasies més que amb veritats sagrades. Provem a comparar versions del mite:

http://xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/mites/creta.htm

http://blocs.xtec.cat/iter/2008/03/13/mite-i-historia-teseu-i-el-minotaure-de-creta/

http://www.almargen.com.ar/sitio/seccion/cultura/minotauro/index.html

http://filosofia.laguia2000.com/mitologia/el-minotauro

http://es.wikipedia.org/wiki/Minotauro

Ariadna i el fil; l'heroi Teseu al laberint; el monstruós Minotaure: qui són aquests tres elements del mite? Què ens diuen en relació als orígens de la filosofia?

No és difícil establir les equivalències. Teseu és l'heroi, el que busca, el que intenta, "el filòsof"; el Minotaure es pot entendre com una plasmació d'aquella realitat hostil, de la inquietant natura, del món que es presenta als ulls de la humanitat com un desafiament que cal vèncer per tal de sobreviure: la physis sempre sorprenent i perillosa dels nostres orígens. I el fil que Ariadna guardava seria justament el coneixement que el filòsof utilitzarà per a reduir la ferocitat del monstre al seu laberint. Gràcies al fil, gràcies a Ariadna, Teseu acomplirà la seva missió i el Minotaure deixarà de ser una amenaça. La filosofia, coneixement del món pels éssers humans: un fil subtil que ens guia.

Podem justificar millor l'analogia del Minotaure al laberint amb la situació de la civilització grega? Amb tota probabilitat, els ciutadans de les polis gregues vivien obligats a buscar un fil que els guiés al mig del laberint de la seva pròpia cultura.

Sense llibres sagrats en la seva religió que els dictessin com viure, entregats als enigmes del culte oracular, necessitaven reflexionar per si mateixos per a trobar un camí. El fil de la raó era imprescindible.

Sense una autoritat política legitimada de per vida, obligats a decidir colectivament el seu destí immediat, necessitaven argumentar per a defensar els seus interessos i convèncer als demés dels seus criteris. El fil de la raó era imprescindible.

Sense una visió única de les coses, entregats a una mitologia exhuberant que arribava a fer-se contradictòria i increïble, necessitaven pensar amb autonomia per a descobrir les lleis de la natura i el sentit de les pròpies accions. El fil de la raó era imprescindible.

Sense un cos tancat de doctrines sobre la realitat, sorpresos per les ciències egípcia o oriental, creuats per referències múltiples a les diverses cultures de la mediterrània que havien descobert en les seves rutes comercials, necessitaven experimentar i observar per si mateixos per a entendre la vida. El fil de la raó era imprescindible.

Ariadna, abandonada per Teseu tot i haver-li facilitat el fil que li va permetre sortir del laberint després de matar al Minotaure, és rescatada i desposada pel mateix déu Dionís. Però aquesta ja és una altra història. Se'ns indica en enigma també alguna cosa important sobre el destí de la filosofia: què és? Qui és aquest déu que cavalga panteres?

DEL MITE AL LOGOS

2008-09-21T18:53:00.036+02:00

Una dificultat que trobo molt sovint a les classes és la meva tendència a donar per suposat el significat de termes que s'utilitzen en l'assignatura, i que no és compartit per l'alumnat. De vegades, tampoc compartim vocabulari que no és específic de la matèria ! L'edat diferent, les diferents experiències viscudes, el marc de referències diferenciat fan que no sigui sempre fàcil establir connexió entre les persones amb qui ens trobem a l'aula i el nostre discurs... o el dels llibres, o les webs, o les presentacions. La qüestió formal no és decisiva, crec. El problema no va de com arriben els conceptes, sinó del que signifiquin o no. La dificultat no rau en la nostra veu sinó en el sentit de les paraules que ens poden enllaçar o bé separar-nos. Cal assumir el problema i mirar d'encarar-lo amb alternatives útils. Per a mi, la que funciona millor acostuma a ser l'exemple: mostrar tant com es pugui allò sobre el que s'intenta dir alguna cosa, i mostrar també el que s'intenta dir d'allò. La definició si és ostensiva em sembla la més eficaç en la majoria dels casos. A les classes de filosofia també. Quan menys pressuposem i més mostrem, més clares resulten les paraules amb què ens podrem entendre.

Comencem el curs de 2n de batxillerat amb versions més o menys innovadores del tema clàssic: el pas del mite a la raó, o al "logos" si volem dir-ho amb més propietat. Una caracterització prèvia que faciliti la comprensió de les diferències entre ambdós estils d'explicació de la realitat resulta indispensable. Esmentar les diferències no és prou; cal mostrar-les. Fer-ho abans d'intentar entendre el perquè d'aquesta mutació que va donar origen a la filosofia pot ajudar a generar més interès pel descobriment de la intriga.

Acostumo a utilitzar dos textos per a fer veure el contrast -molt viu- entre les paraules mítiques d'Hesíode i l'estil argumentatiu d'Anaximandre. Tracten, si fa o no fa, del mateix -expliquen l'origen de l'home- i són molt propers en el temps: apenes un segle de diferència. Un sona remot com els relats sagrats d'antigues civilitzacions; l'altre ens fa recordar les paraules de Darwin. Demano que el.laborin un llistat de característiques oposades entre els dos textos, atenent no tant al contingut sinó a la forma de les argumentacions respectives: com justifiquen les seves afirmacions, quin tipus de llenguatge utilitzen, to general de l'explicació, tipus i característiques dels elements que hi intervenen... Acostuma a funcionar, i acabem la classe amb deu, quinze, vint característiques que permeten reconèixer algunes diferències entre el pensament mític i el racional. Un pas posterior és intentar descobrir el perquè d'aquesta transformació en la forma d'argumentar. Entendre el pas del mite al logos es el primer desafiament per a començar la nostra història de la filosofia. Versions per a explicar-ho, en podeu trobar moltes.

DIFERÈNCIES ENTRE EL PENSAMENT MÍTIC I EL RACIONAL
"Si vols, completaré el meu relat amb un altre, amb saviesa i habilitat, i tu el guardaràs al teu cor, doncs els déus i els homes mortals varen tenir un mateix origen.En primer lloc, els Immortals que viuen a la llar Olímpica, varen crear un llinatge d'or d'homes mortals. Vivien al temps de Cronos, quan aquest regnava al cel. Passaven la vida com a déus, amb el cor lliure de preocupacions, lluny i lliures de desgràcies i malaventures. No els oprimia la mísera vellesa, sinó que sempre amb la mateixa força a les seves cames i braços es delectaven amb banquets, alliberats de tot mal. Morien i era com si dormissin; posseien tota mena de béns; la terra fecunda produia per si mateixa abundant collita. Contents i sense lluita, disfrutaven dels camps, envoltats de tota mena de béns.

Una segona raça, molt inferior, de plata, varen crear després els que habiten la llar olímpica, en res semblant a la d'or ni en l'aspecte ni en la ment. Durant cent anys el nen es criava tot jugant al costat de la seva mare estimada, molt infantil, a casa seva. Però quan es feia més gran i arribava al llindar de l'adolescència, vivien poc més i patien tota mena de dolors per la seva ignorància. Doncs no podien allunyar de si la violència temerària ni volien retre culte als Immortals ni fer sacrificis als altars sagrats dels Benaurats, com és norma per als homes segons els seus costums. Aquests, més tard, van ser ocultats per Zeus Crònida, irritat perquè no honoraven com calia als déus benaurats que habiten l'Olimp.

Zeus pare va crear una tercera raça d'homes mortals, de bronze, en res semblant a la d'argent, nascuda de la fusta dels arbres, terrible, forta. Només s'ocupaven de les luctuoses obres d'Ares i de la violència en la guerra. No menjaven pà i tenien un cor implacable d'acer. Eren terribles; una gran força i unes mans victorioses neixien de la seva espatlla sobre cames molt fortes. Eren de bronze les seves armes, de bronze les seves cases i amb bronze treballaven; el ferro negre no existia. I aquests també, vençuts per les seves pròpies mans, marxaven a la humida mansió del temible Hades, déu dels inferns, anònims. La negra mort es va apoderar dels seus cossos malgrat ser terribles, i varen abandonar l'enlluernadora llum del sol.

Després que la terra els va cobrir també, una altra quarta raça va crear sobre la terra fèrtil Zeus Crònida, més justa, millor; la raça divina dels herois que reben el nom de semidéus, la generació que ens va precedir sobre la terra sense límits.

Una raça més produí Zeus, la dels homes dotats de paraula, els que ara existim sobre la terra fecunda.Tant de bó que mai hagués tingut que existir entre els homes del cinquè llinatge, sinó que hagués mort abans o hagués nascut després! Perquè ara la raça és de ferro. Mai deixaran de patir tota mena de fatigues i misèries durant el dia, ni deixaran de ser destruits durant la nit, i els déus els procuraran contínues inquietuds. Els béns, però, es barrejaran amb els mals, fins i tot per aquesta cinquena raça."
HESÍODE. Els treballs i els dies. (S. VIII-VII abans de Crist)

136.Anaximandre va dir que els primers éssers vivents varen nèixer de la humitat, envoltats d'escates amb espines, i en crèixer es varen traslladar a llocs més secs i quan es va trencar l'escata més exterior varen viure, per un període de temps molt curt, una vida distinta.

137.Diu també que l'home en un principi, va nèixer de criatures d'espècie diferent, perquè els demés éssers vius es guanyen la vida de seguida per si mateixos, i que només l'home necessita d'una llarga criança; per aquesta raó, en cas d'haver-hi tingut la seva forma original de bon començament, no haguessin sobreviscut.

138.El milesi Anaximandre va creure que de l'escalfament de l'aigua i de la terra va ren nèixer peixos o animals d'aquesta mena; dintre seu es varen formar homes en forma d'embrió, retinguts a dintre fins a la pubertat; i un cop es varen trencar aquests embrions, varen sortir a la llum homes i dones capaços de nodrir-se per si mateixos.

139.Els animals neixen de la humitat quan s'evapora per l'efecte del sol. L'home va ser en un principi molt semblant a un altre animal, el peix.

140.Aquesta és la raó per la qual a Síria honoren també al peix, per creure que és de raça semblant i familiar de l'home, i d'aquesta forma filosofen d'una manera més raonable que el mateix Anaximandre; doncs aquest expressa que els peixos i els homes no varen nèixer dels mateixos pares, sinó que els homes, en un principi, varen nèixer dins dels peixos i dintre seu es van criar, com els taurons, i quan van ser capaços de cuidar-se per si mateixos, varen sortir a la llum i van prendre possessió de la terra.
G.S.KIRK/J.E.RAVEN. Els filòsofs presocràtics. Fragments d'Anaximandre (S.VII-VI abans de Crist)

Aquest any, ens hem trobat amb les següents diferències:

-intervenen els déus, que no podem veure/només intervenen elements naturals (observables)

-expliquen les coses que no coneixem a través de coses que coneixem encara menys/ fan servir coses conegudes per a explicar les desconegudes

-és abstracte/ és més concret

-sembla un conte, un relat, una narració /descriu una observació com científica

-les coses passen perquè sí, és arbitrari / es justifiquen les afirmacions amb perquès explícits

-tot depén de la voluntat dels déus, del seu humor o les ganes que tinguin de fer o desfer/ les afirmacions s'encadenen de forma necessària, res passa perquè sí

-els canvis són conseqüència de la maldat o la bondat humana/l'evolució és independent de la voluntat o la moral humanes

-es narra de forma subjectiva, amb expressió d'opinions i intencions personals/intenta ser objectiu i com "experimental"

-tot són desitjos dels deús/ s'afirmen lleis naturals

El contrast funciona, i la clarificació de les diferències entre el mite i la raó, són més que suficients.

En la meva memòria, quedarà per sempre el record de les explicacions de Carl Sagan a la sèrie "Cosmos", que feien per televisió quan jo estudiava a la Facultat de Filosofia. Un dels capítols tractava dels seus orígens, del pas del mite al logos, i dels primers pensadors presocràtics. Aquí en tenim un fragment. La versió que ens ofereix centra molt bé la qüestió, en presentar l'origen del pensament racional en el seu marc cultural i històric; des del meu punt de vista, emfasitza en excés la identitat entre ciència experimental i l'origen de la filosofia. Oblida un altre aspecte, també prou estudiat, com és la interacció fèrtil entre els misteris de la religio oracular grega i el desenvolupament d'una mentalitat argumentativa. La seva presentació és una mica caricaturesca, mostrant als físics de Jònia com a il.lustrats científics i a la tradició pitagòrica com a sinistres aliats de la foscor. Tot i això, encara resulta entranyable, i útil en relació a aquests primers passos del pensament occidental.

LA CARTA del 2008

2008-09-20T16:29:00.008+02:00

Al setembre, ens arriba cada any una carta al professorat que impartim segon de Batxillerat. En el meu cas, anava adreçada "AL RESPONSABLE DE FILOSOFIA. Curs 2008-2009", i la remitent és l’Oficina d’Organització de Proves d’Accés a la Universitat. Que ens facin “responsable” de filosofia no deixa de ser una exageració, que hem d’assumir com si fos certa i intentar, si més no, no contradir-la. Farem el que podrem, com sempre. La misteriosa carta ens dóna orientacions sobre com enfocar la preparació de les PAU, en definir les característiques de "la Prova", i condiciona de forma explícita o implícita el desenvolupament de tot el curs.
No faig cap comentari més ; el que teniu a continuació és mera reproducció mecànica del text, per a que la pugueu consultar en qualsevol moment. Hi ha d’altres entrades en la categoria “PAU” del blog, que expliquen i amplien cartes anteriors, d'altres cursos. Correspondència oficial:

GENERALITAT DE CATALUNYA.
Consell Interuniversitari de Catalunya.
Oficina d’organització de Proves d’Accés a la Universitat.

Estructura de l’examen.

La prova parteix d’un text d’un filòsof i proposa que l’estudiant faci una redacció guiada per una sèrie de preguntes relacionades amb el text. Pretén avaluar, primer de tot, la maduresa de l’alumne i, en segon lloc, els coneixements més bàsics adquirits en l’assignatura cursada durant el batxillerat.
La prova inclou dues opcions, cadascuna amb un text i cinc preguntes associades. L’alumne haurà de triar una opció i respondre les preguntes corresponents. Poden aparèixer referències a activitats pròpies de tots els dominis procedimentals de l’assignatura (definició de conceptes i caracterització històrica de teories; anàlisi de termes, enunciats i argumentacions; identificació de la tesi i de les idees centrals d’un text; redacció de comentaris; expressió i argumentació d’idees i opinions pròpies o alienes):
Cadascun dels textos serà d’un dels cinc autors seleccionats, essent cada opció d’una època diferent (Filosofia Antiga: Plató; Filosofia Moderna: Descartes, Hume; Segle XIX: Mill, Nietzsche)

Els temes dels textos de la prova i de les preguntes corresponent seran d’algun o d’alguns dels tres bloc temàtics seleccionats:
a-Coneixement-ciència: Plató, Descartes, Hume, Nietzsche.
b.-L’ésser humà: natura i cultura: Plató, Descartes, Hume, Mill, Nietzsche.
c.-Ètica-Política: Plató, Descartes, Hume, Mill, Nietzsche.

Les preguntes de la prova tindran les característiques següents:
1.-Explicar breument les idees principals del text, i com hi estan relacionades (2 punts).
2.-Explicar breument el significat d’algunes expressions del text. (1 punt)
3.-Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi bàsica del text: per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)
4.-Comparar un concepte important en el pensament de l’autor (vinculat amb les idees del text) amb un altre, que pot ser d’un autor diferent. (2 punts)
5.-Fer una avaluació raonada i personal sobre alguna de les tesis defensades en el text. (2 punts)

Autors seleccionats a partir del currículum per a les PAU del 2009.
De l’època antiga i medieval: Plató.
De l’època moderna: Descartes i Hume.
De l’època contemporània: Mill i Nietzsche.

Materials dels quals se seleccionaran els textos de les PAU de 2009.
Òbviament, la selecció només implica que els textos que sortiran a la prova de les PAU de 2009 seran dels capítols que es mencionen. Per tant, no implica que els alumnes hagin d’estudiar només aquests textos. Com mostra l’estructura de la prova, es manté el supòsit que l’alumne haurà de demostrar el coneixement general del pensament dels autors seleccionats. Així mateix, la prova exigeix demostrar una certa maduresa en la comprensió de conceptes filosòfics que requereix que l’alumne hagi estat exposat als aspectes més bàsics, si més no, d’una part important dels autors principals de la tradició filosòfica occidental.

GRUP A.
Fedó, de Plató.
GRUP B.
B1 Parts I-IV de les Meditacions Metafísiques de Descartes.
B2 Resum (“Abstract”) del Tractat de la Natura Humana i l’Apèndix 1 (“Sobre el sentiment moral”) de la Investigació sobre els Principis de la Moralitat de Hume.
GRUP C.
C1 Secció IV de Sobre la llibertat, i seccions III i IV de Utilitarisme de Mill.
C2 Genealogia de la moral (1era i 2ona part) de Nietzsche.
En tots els casos hi ha edicions publicades en castellà i català.

Criteris generals d’avaluació.
Primera pregunta.
Explicar breument el contingut del text. (2 punts)
L’objectiu de la pregunta és detectar el grau de comprensió del text. La resposta no cal que demostri que l’alumne coneix els detalls de la filosofia de l’autor. És important, però, que l’alumne no es limiti a enunciar idees sinó que mostri una mínima comprensió de l’estructura argumentativa del text.

Segona pregunta.
Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1punt)
El que es demana no és donar definicions exactes o precises que hagin de ser vàlides per a qualsevol context d’ús de les expressions, ni tampoc que l’alumne utilitzi un vocabulari tècnic. El que l’alumne utilitzi un llenguatge sense cap tecnicisme, si no té incorreccions, no haurà de comptar en contra seva.

Tercera pregunta.
Donar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts)
L’enunciat demana referir-se al pensament de l’autor. En aquest respecte, s’haurà de tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. Només es tindran en compte les idees que siguin pertinents per a l’afirmació que es vol explicar i les raons per les quals aquestes idees expliquen l’afirmació. Un bon examen serà aquell que trobi la justificació i el paper que l’afirmació particular juga en el conjunt del pensament del filòsof. Ara bé: de vegades una exposició general i correcta del seu pensament pot no respondre al que es demana, si no explica com el pensament general de l’autor justifica la tesi particular que és objecte de la pregunta.

Quarta pregunta.
Comparar o relacionar un concepte o idea del text amb un altre (2 punts)
S’ha de tenir en compte:
a) la identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes diferents) de la comparació demanada.
b) El contrast pertinent dels dos termes de la comparació que es demana.
En qualsevol cas: l’alumne és lliure de triar fer una caracterització de les dues concepcions o idees de manera prèvia i independentment a la comparació, o fer-ne la caracterització implícita en termes de les diferències mútues. També pot escollir fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions –qualsevol d’elles- i descriure l’altra per contrast. L’estratègia escollida no pot afectar l’avaluació. Per tant, l’enunciat exacte de la pregunta s’ha d’entendre que no posa restriccions a aquesta llibertat en la resposta.

Cinquena pregunta.
Consideració raonada de l’estudiant a favor o en contra d’una tesi. (2 punts)
S’haurà de valorar només:
a) el grau de comprensió que es demostri sobre la tesi a discutir i la coherència de les raons per les quals podria ser versemblant i
b) la coherència i pertinència de les possibles raons que es puguin donar contra la tesi.
Si l’alumne decideix raonar a favor de la tesi, no cal que insisteixi explícitament en raons contràries: això implica que no es poden avaluar separadament els apartats (a) i (b). Es pot donar la màxima qualificació, doncs, si una resposta defensa la tesi, tot mencionant coherentment raons que siguin pertinents. D’altra banda, l’acord del corrector amb la tesi defensada no pot tenir-se en compte, ni tampoc el fet que l’alumne ignori fets o arguments històricament importants.

MORAL PROVISIONAL PER A UN HOME INDECÍS

2008-09-09T23:25:00.007+02:00

Crec veure un altre Descartes en rellegir les regles de la moral provisional; un Descartes més proper encara a la vida -tot i que ho és sempre en els seus escrits. I és justament això el que m'interessa en especial d'aquestes màximes, amb les que intenta anar tirant mentre aconsegueix establir la nova ètica racional i definitiva, que mai va acabar d'elaborar. Descartes ens mostra aquí de quina forma i en quantes ocasions la raó ha de ser posada entre parèntesi quan hem d'actuar, i ens confessa que no sempre és ella qui governa la nostra vida. Potser no ho és mai del tot. Se'l veu vulnerable, indecís, curcat per un dubte que no és només teòric ni principalment metòdic ni arriba a ser hiperbòlic, sinó que sembla vital -més aviat un tret del seu caràcter.
I m'agraden d'igual forma aquests altres retrats on veiem un Descartes que no és l'home altiu i un pél arrogant del retrat "oficial", amb el què ens trobem a tot arreu. Un home irresolut, que necessita reconèixer que fa trampes en el seu desafiament a la raó, per tal d'anar fent en la vida. Aquest altre Descartes no hagués estat mai triat com a efigie en un segell!

Què ens diu Descartes? Què ens pot ser útil de les seves paraules als que tenim el dubte com a principal enemic contra la vida?

"I, en fi, com que no n'hi ha prou, abans de començar a rehabilitar l'habitatge on hom resideix, d'haver-lo enderrocat i fer provisió de materials i arquitectes, o exercitar-se un mateix en l'arquitectura, a més d'haver dibuixat acuradament el projecte, sinó que cal també haver-se'n procurat un altre on hom pugui ser allotjat còmodament durant el temps de les obres; aixi, per tal que no romangués irresolut en els meus actes mentre la raó m'obligués a ser-ne en els meus judicis, i a fi que d'ençà d'aleshores no deixés de viure de la manera més feliç possible, em vaig afaiçonar una moral provisional que consistia tan sols en tres o quatre màximes, de les quals us vull fer partícips.
La primera consistia en obeir les lleis i costums del meu país, mantenint constantment la religió en la qual Déu m'ha fet la gràcia de ser instruït des de la meva infantesa, i governant-me en tota altra cosa seguint les opinions més moderades i les més allunyades de l'excés que a la pràctica fossin correntment acceptades pels més sensats d'entre aquells amb els quals hauria de conviure. Perquè, havent començat des d'aleshores a no tenir gens en compte les meves pròpies opinions, donat que les volia sotmetre totes a examen, estava segur de no poder fer res millor que seguir les dels més sensats. I encara que possiblement entre els perses i els xinesos n'hi hagués de tan sensats com entre nosaltes, em semblava que el més útil era regir-me segons les d'aquells amb els quals hauria de conviure; i que per saber quines eren veritablement llurs opinions, més aviat calia que parés esment a allò que feien més que no pas a allò que deien; no solament perquè, degut a la corrupció dels nostres costums, n'hi ha pocs que vulguin dir tot allò que creuen, sinó també perquè molts ho ignoren ells mateixos; ja que l'acte del pensament pel qual es creu una cosa és diferent d'aquell pel qual hom sap que la creu, i sovint s'escauen l'un sense l'altre. I entre les diverses opinions igualment admeses tan sols escolliria les més moderades, tant perquè a la pràctica sempre resulten més còmodes, i versemblantment les millors -tot excés sol ser dolent-, com també per tal d'apartar-me menys del veritable camí, en cas que m'equivoqués, que si havent triat un dels extrems, fos l'altre el que hagués calgut seguir. I particularment, situava entre els excessos totes les promeses per les quals es retalla part de la pròpia llibertat; no és que desaprovés les lleis que per posar remei a la inconstància dels esperits febles permeten, quan es fa algun propòsit, o fins i tot, de cara a la seguretat del comerç, se'n fa algun d'indiferent, que es facin vots o contractes que obliguen a perseverar-hi; però donat que no veia enlloc res que sempre romangués en igual estat, i que, pel que feia a mi em prometia perfeccionar-me més i més els meus judicis i no empitjorar-los, hauria cregut cometre una gran falta contra el bon sentit si pel fet que aprovés llavors alguna cosa, m'hagués obligat a tenir-la després per bona, quan potser hagués deixat de ser-ho o hagués deixat de considerar-la com a tal.

La segona màxima consistia en ser el més ferm i resolut possible en les meves accions, i un cop m'hi hagués decidit, seguir amb tota constància les opinions més dubtoses com si fossin molt segures. En això imitava els viatgers que, perduts en qualsevol bosc, no han d'errar donant voltes d'un cantó a l'altre, ni menys deturar-se en algun indret sinó anar sempre el més de dret possible cap a una mateixa banda, i no canviar-la mai per raons febles, encara que al principi possiblement hagi estat tan sols l'atzar qui els hagi determinat escollir-la; perquè d'aquesta manera, encara que no vagin precisament on desitjaven, almenys arribaran a la fi a algun indret o, versemblantment, estaran millor que al bell mig del bosc. Així, com que les accions de la vida sovint no admeten tardança, és una veritat molt certa que, quan no està al nostre abasta discernir les opinions més vertaderes, cal que seguim les més probables; i fins i tot, encara que no trobem més probabilitat en les unes que en les altres, cal, no obstant, que ens decidim per unes i considerar-les després no ja com a dubtoses, en tant que es refereixen a la pràctica, sinó molt veritables i certes, perquè no és la raó que ens hi ha fet decidir. I amb això vaig ser capaç, des d'aleshores, d'alliberar-me de tots els penediments i remordiments que solen fer trontollar les consciències dels esperits febles i vacil.lants que es deixen dur inconstantment a practicar, com a bones, coses que després jutgen dolentes.

La tercera màxima consistia en procurar sempre més aviat dominar-me a mi mateix que no pas a la fortuna, i canviar els meus propòsits més que no pas l'ordre del món; i en general, acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui enterament a la nostra disposició, tan sols els nostres pensaments, de manera que després d'haver fet el possible pel que fa a les coses externes, tot allò que ens manca per a reeixir resulta, per a nosaltres, del tot impossible. I això sol, em semblava suficient per a impedir-me en endavant desitjar res que no pogués aconseguir, i així estar content. Perquè com que la nostra voluntat no s'inclina de manera natural a desitjar sinó només aquelles coses que el nostre enteniment li representa d'alguna manera com a possibles, és evident que si considerem tots aquells béns que són fora de nosaltres com igualment allunyats de les nostres possibilitats, no tindrem mai més racança en mancar-nos els que semblen ser deguts al nostre naixement, encara que no pas per culpa nostra ens en vegem privats, com no en tenim de no posseïr els regnes de la Xina o de Mèxic; i fent, com se sol dir, de la necessitat virtut, no desitjarem estar bons si estem malalts, o bé ser lliures si estem empresonats, com no desitgem tenir cossos d'una matèria tan poc corruptible com els diamants, o ales per a volar com els ocells. Però reconec que cal una llarga exercitació i una meditació sovint reiterada per tal d'acostumar-se a mirar totes les coses des d'aquest biaix; i crec que és principalmentem això en el que consisteix el secret d'aquests filòsofs que en altre temps s'han pogut sostreure a l'imperi de la fortuna i, malgrat els dolors i la pobresa, discutir sobre la felicitat amb llurs déus. Perquè ocupant-se sense parar a considerar els límits que els estaven prescrits per la natura, es persuadien tan perfectament que res estava al seu abast, llevat de llurs pensaments, que això sol era suficient per tal d'impedir-los tenir alguna afeccció per altres coses; i disposaven d'aquests pensaments tan absolutament que en això tenien certa raó en considerar-se més rics i més poderosos, més lliures i feliços que cap dels altres homes que, no sostenint aquesta filosofia, tan afavorits per la naturalesa i la fortuna com puguin ser, no disposen mai de tot allò que volen.

Finalment, com a conclusió d'aquesta moral, em vaig adonar que calia fer una revisió de les diverses ocupacions que els homes tenien en aquesta vida per tal de procurar escollir la millor; i sense que jo tingui res a dir de les altres, creia que no podria fer res millor que continuar en aquella mateixa on em trobava, és a dir, esmerçar tota la vida a cultivar la meva raó i avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat, seguint el mètode que m'havia prescrit. Havia experimentat acontentaments tan extrems, un cop havia començat a servir-me d'aquest mètode, que no creia que se'n pogués rebre de més suaus i innocents en aquesta vida; i descobrint cada dia a través seu algunes veritats que em semblaven força importants i correntment ignorades pels altres homes, la satisfacció que en rebia omplia de tal manera el meu esperit que la resta no m'interessava gens."
RENÉ DESCARTES: Discurs del mètode, Tercera part.

Aprofitant les vacances, vaig intentar mirar-me de nou aquestes màximes, i treure algun profit personal de les seves reflexions. La forma en què ens proposa superar la paràlisi que el dubte indueix m'agrada; trobo que encara pot ser eficaç per a caràcters que presentin tendència a lluitar internament entre arguments contradictoris, sense resoldre el debat en una determinació clara. En sóc un d'aquests. Escoltar-lo atentament, com si es tractés d'un amic que exposa la seva fòrmula i comparteix la seva experiència, ajuda a trencar l'espiral i sortir-ne a un horitzó obert.

Els comentaris, personals i sense pretensió erudita, els transcriuré un dia d'aquests. Són llarguets.

QUATRE PRESENTACIONS DEL CARTESIANISME

2008-07-07T20:26:00.006+02:00

Volia escriure alguna cosa sobre les regles de la moral provisional; el dia em demanava considerar seriosament això de "ser ferm i decidit", potser perquè els meus dubtes no s'esvaeixen mai del tot. Ho deixaré per més tard o un altre dia: encara no n'estic segur... De moment he trobat unes quantes presentacions generals de la filosofia de Descartes que introdueixo aquí. Poden ser molt útils per a començar l'estudi de l'obra de Descartes.

Hi ha persones per a les que la informació arriba molt millor si es presenta en una seqüència ben estructurada i acompanyada de diagrames i imatges. Per a aquest tipus de gent, presentacions com les que trobareu ara poden anar molt bé com a introducció general a un autor. Potser no són d'igual utilitat per a tothom, però de segur aportaran a qualsevol una visió de conjunt, global i ordenada, que permetrà després anar als textos o aprofundir en aspectes concrets, més específics. Prefereixo oferir-ne vàries; rebre informació de fonts variades és part del que el pensament necessita per a activar les seves funcions: comparar, descartar, sintetitzar, revisar... És el que caldria que féssiu per tal d'arribar a construir una síntesi pròpia després de completar l'estudi de l'autor amb altres formes de treball.

El meu agraïment i la nostra consideració a qui posa a disposició de la xarxa el seu treball, de forma tan generosa.

View Upload your own

Anna Sarsanedas

View Upload your own

Ana Rosa Moya Escobar

View Upload your own

Concepción Pérez García

View Upload your own

Adela Blanca Barrios

IDEES SOBRE EL BÉ

2008-07-01T22:47:00.003+02:00

1.-TEXTOS DE PLATÓ SOBRE EL BÉ.

1.1.-No coneixem prou bé què és el Bé.

"-Moltes vegades he repetit que la idea del Bé és el coneixement més preuat, doncs és aquesta la idea que facilita la seva utilitat a la justícia i a la resta de les virtuts. Saps prou bé que això mateix és, si fa o no fa, el que he de dir-te ara, afegint potser que no el coneixem prou encara. Si no el coneixem, no ens servirà de res la resta, ni que ho concebim tot de la manera més perfecta, donat que no ens proporciona cap profit si no posseïm la idea del Bé. ¿O et penses que proporciona algun avantatge posseir totes les coses amb l'excepció del Bé?
-Per Zeus, jo no ho crec -va respondre.

-Saps, però, que per a la majoria sembla que el Bé és el plaer, i en canvi, pels més discrets, el coneixement.

-És clar que sí.

-I saps, d'igual manera, estimat amic meu, que els que accepten aquesta opinió no poden mostrar a quins coneixements s'estan referint, sinó que es veuen forçats a dir en darrer terme que al del Bé.

-I això sí que fa riure.

-Com no ha de fer riure -vaig observar jo- si després de retreure'ns que no coneixem el Bé ens parlen un altre cop del Bé como si el coneguèssim?"

REPÚBLICA, 505a-c

1.2.-La metàfora del sol.

"-Així doncs, el sol no és la vista, però tot i ser-ne el causant, és vist per aquesta mateixa?

-Així és -va dir ell.

-Aquest és, doncs, -vaig dir jo- el que jo anomenava el descendent del bé, al qual el bé va engendrar com a element equivalent a si mateix; de manera que, el que ell és en el món intel.ligible respecte del pensament i dels conceptes intel.ligibles, ho fos el sol en el món visible respecte de la vista i els objectes visibles.

-Com? -va dir ell. Explica-m'ho millor.

-Saps -vaig dir jo- que els ulls quan se'ls dirigeix cap a aquells objectes, els colors dels quals ja no omple la llum del dia, sinó les resplendors de la nit, s'afebleixen i semblen gairebé cecs, tal com si no tinguessin una visió sana.

-I tant -va dir ell.

-Per contra, crec jo, sempre que el sol hi vessa la seva llum veuen clarament, i sembla haver en ells una sana visió.

-Sense dubte.

-De la mateixa manera, doncs, has de concebre l'ull de l'ànima. Sempre que s'aplica a aquell objecte, en què vessen la seva llum la veritat i l'ésser, concep, comprèn i sembla tenir intel.ligència; en canvi, sempre que s'aplica a allò que està envoltat de tenebra, allò que neix i pereix , emet opinions i s'afebleix donant-los voltes per dalt i per baix, i sembla no posseir intel.ligència.

-Ben cert que ho sembla.

-Afirma, doncs, que el que forneix d'autenticitat els objectes coneguts i que confereix a qui coneix aquesta seva capacitat és la idea del Bé, causant de la ciència i la veritat, en la mesura que són conegudes, i per molt bells que siguin tots dos. el coneixement i la veritat, si consideres aquest Bé com alguna cosa encara més bella, la consideraràs encertadament; i, tal com és correcte de considerar que la llum i la vista són semblants al sol, però no és correcte considerar que són el sol mateix, pel que fa a la ciència i la veritat és correcte considerar aquí aquestes dues semblants al Bé, però no fóra correcte considerar a cap de les dues com el Bé mateix, la naturalesa del qual ha de ser encara més preuada.

-D'una inassolible bellesa -va dir ell- has d'estar parlant ja que forneix ciència i veritat, però està per damunt d'elles en bellesa; sens dubte tu, si més no, no estàs pas dient que es tracti del plaer.

-Silenci! -vaig dir jo. I observa més bé encara la seva imatge.

-I com he de fer-ho?

-Hauràs d'afirmar, segons que jo crec, que el sol és el causant, per als objectes visibles, no solament de la capacitat de ser vistos, sinó també del seu origen, creixement i nodriment, malgrat no ser ell mateix el seu origen.

-I com podria ser d'altra manera?

-I als objectes cognoscibles, hauràs d'afirmar, no solament els és fornida pel Bé la capacitat de ser coneguts, sinó que també els és afegit per aquest l'ésser i l'essència, malgrat que el Bé no sigui essència, sinó que excel.leixi encara més enllà de l'essència en dignitat i poder."

REPÚBLICA, 508c-509c

1.3.-La idea del Bé és la culminació del món de les idees.

-"Aquesta és, doncs, -vaig dir jo, estimat Galucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s'han dit abans, tot associant el món que se'ns apareix a través de la vista amb l'habitatge de la presó i la llum del foc que hi ha amb l'energia del sol; i si comparés la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l'ascens de l'ànima cap al món intel.ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura, ja que és aquesta la que desitges escoltar. Només la divinitat sap si per atzar resulta ser vertadera. És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món cognoscible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop percebuda, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu sobirà; en el món intel.ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat i d'intel.ligència, i que cal que la contempli el que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la vida pública"

REPÚBLICA, 517b-c

1.4.-La contemplació del Bé activa el procés educatiu i desencadena l'autèntic coneixement.

"-Cal doncs -vaig dir-, si això és veritat, que nosaltres considerem el següent: l'educació no és tal com afirmen alguns que n'ofereixen. D'alguna manera vénen a afirmar que ells infonen coneixement en l'ànima que no en té, como si dotessin de visió uns ulls cecs.

-Així ho afirmen -va dir.

-L'actual raonament -vaig dir jo- representa aquesta força que hi ha en cadascú i l'òrgan gràcies al qual cadascú aconsegueix d'aprendre, tal com l'ull no era capaç de girar-se cap a la llum des de la tenebra d'una altra manera que amb tot el cos alhora, de la mateixa manera cal que aquest òrgan es tombi amb tota l'ànima alhora, fins que aquesta sigui capaç d'albirar la contemplació de l'ésser i de l'element més lluminós de l'ésser; aquest l'anomenen el Bé. És així?

-Sí.

-Per això, doncs, -vaig dir jo-, hi hauria una tècnica, la del girament, és a dir, de com podrà tombar-se de la manera més fàcil i més eficaç possible; però no la d'infondre-li la facultat de veure, que aquesta ja la té, sinó que el que li succeeix és que està mal orientat i no mira el que cal; això és el que s'ha d'intentar."
REPÚBLICA, 518c-e

1.5.-El coneixement del Bé comporta obligacions ètiques i compromís polític.
"-Com a fundadors de la ciutat -vaig dir jo-, hem d'obligar els homes de naturalesa´privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per a quest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre'ls el que avui se'ls permet.

-Què?

-No consentirem que es quedin en aquesta regió superior -vaig dir jo-, negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captis, per prendre part en els seus treball i en les seves cerimònies, tant si són de poca vàlua com de molta.

-Però haurem de ser tan durs amb ells?-va preguntar-. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d'una vida més agradable?

-Tornes, benvolgut mic -vaig dir-, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d'una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat d'una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l'Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s'ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l'autoritat, que es donin els uns als altres tot el suport amb què poden servir la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l'ús que els vingui de gust, sinó servir-se d'ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l'Estat.

REPÚBLICA, 519d-520a

2.-UNA CONSIDERACIÓ PERSONAL SOBRE EL BÉ PLATÒNIC.

Haig de reconèixer que la idea del Bé ha estat com una ombra que m'ha acompanyat des que vaig començar a estudiar Filosofia a la facultat. Sentia el que explicaven els profes de Filosofia antiga, llegia a Plató, revisava alguna de les interpretacions sobre aquest concepte... La veritat és que no aconseguia que les paraules de Plató cobressin sentit per a mi, ni tampoc amb l'ajuda dels seus intèrprets. Em resistia a acceptar la comprensió que se m'oferia. Podia entendre el significat dels conceptes amb els que era presentada i atinava a situar-la en el marc teòric més general del platonisme; podia fer les distincions oportunes entre diferents nivells de realitat, arribava a copsar que el Bé articula l'epistemologia i l'ètica... Sí, però no aconseguia entendre el perquè de la importància amb què Plató el presenta, ni tampoc el perquè de l'escassa informació que ens facilita sobre el que ell mateix situa com a concepte central de la seva filosofia. Per ser la idea suprema, la causa de totes les altres idees i de la qual deriven tant les seves existències com la seva essència, és ben poca cosa el que Plató ens diu. Apenes algunes alusions prou enigmàtiques per a què el tema no quedi resolt amb total claredat. Ell mateix insinua que no ens ho podrà aclarir del tot.

La dificultat per a explicar la idea del Bé a l'alumnat, anys després, va ser una motivació poderosa per a tornar-hi. Potser explicar-la no és en realitat difícil, però la sensació que jo tenia d'estar transmetent paraules buides que no arrelaven en un significat concret era potser el que feia que la comprensió no arribés tampoc als altres. Explicar què és el Bé per a Plató potser no és tan complicar com jo creia; el que a mi em resultava impossible era aconseguir que s'entengués alguna cosa, donat que jo mateix no ho tenia del tot clar i em resultava més un enigma i un desafiament imprecís que una doctrina clara que pogués transmetre. Però, de vegades, aquest tipus d'obstacles esdevenen estímuls, i mica en mica, es va destilar una explicació del Bé platònic que em resultava interessant i intel.ligible, i que es feia entendre per si sola. No recordo quan va aparèixer per primer cop la formulació que ara presento, però va ser en els primers anys de treballar com a professor de secundària. Abans, com he dit, només tenia la sensació vaga de que s'hi jugava en aquest concepte alguna cosa realment important, però que jo no atinava a entendre del tot, doncs no era capaç de dir-la a mi mateix amb paraules que tinguessin sentit i pugués transmetre a d'altres.

En el context de la teoria de les idees, i com a culminació del procés dialèctic, s'hi arriba a la contemplació del Bé. Qui assoleix aquesta fita -excepcional per la forma en què Plató ens la presenta-, sent la necessitat de compartir el que ha descobert i vol mostrar l'excel.lència trobada als altres. La seva vida es transforma, i vol intervenir també en la vida dels demés ensenyant-los el que espera al final del camí del coneixement. Què és, no ens ho diu. Explica alguns dels seus efectes: és causa de l'existència i la veritat de les coses que podem comprendre. Així doncs, el Bé és l'origen de les idees, el seu fonament i el suport que possibilita la seva realitat i la seva comprensió. Les idees deriven del Bé, i al Bé s'hi arriba després d'haver seguit el camí del coneixement des de les imatges a les coses, i de les coses a les figures geomètriques i els conceptes, fins arribar a les idees. Aquesta maduració cognitiva, l'ascensió dialèctica del platonisme, és la que possibilita el descobriment del Bé. El Bé seria, doncs, el moment suprem en què reconeixem que el coneixement és l'activitat pròpia de la nostra ànima, i apostem per a entregar al seu servei la resta de la nostra vida. Només aquest compromís íntim que resulta d'haver reconegut i valorat el camí del coneixement és el que possibilita que les idees visquin i puguin ser conegudes. Arribar a la contemplació del Bé permet arrelar el coneixement en un compromís moral, doncs estableix la seva primacia respecte d'altres activitats humanes. El Bé és el coneixement, i és el coneixement suprem: aquell que ens permet distingir i sostenir que el coneixement és el millor que podem fer, nosaltres, humans. Només per aquesta integració de l'epistemologia en un fonament moral podem considerar-lo també un concepte metafísic, del qual deriva la mateixa existència de les idees. Les idees són efectes del Bé, però al Bé podem arribar només a través de l'amor a les idees. Quan aquesta estimació és reconeguda i es fa conscient, assolim el coneixement del Bé. Aquest coneixement ens transforma, i ens converteix, diríem, en filòsofs. Els filòsofs, els que han contemplat la idea del Bé, han de governar doncs la seva visió està orientada cap a la veritat més alta, i només des d'ella poden orientar la vida pròpia i la de la comunitat. Aquesta és la seva missió -la que neix de la visió del Bé.

El Bé es presenta, doncs, com un coneixement transformador, la comprensió súbita del sentit i el valor del coneixement, que dóna vida a les idees i canvia la vida dels qui l'han contemplat, fent possible per això que aquelles siguin conegudes. Si no reconeixem el coneixement com una activitat valuosa, -la millor per a nosaltres, humans-, les idees no viuen i no poden ser conegudes. El coneixement exigeix la complicitat de qui coneix, demana la seva entrega, i aquesta creix si està acompanyada d'una clara preferència moral pel coneixement.

És des d'aquí que he pogut explicar durant molts anys què significa el Bé en Plató. Per a mi, aquesta interpretació té sentit i fa intel.ligible el platonisme a l'alumnat, doncs resulta igual d'actual que el nostre present. Parla encara de la nostra experiència com a persones que volen (o no volen) conèixer. Si reviso els textos de "República", em sembla legítima. Res la contradiu, del que jo he sapigut veure; xoca potser amb moltes altres interpretacions, però no amb els textos. Parar atenció a la seqüència en què es presenten i l'ordre de l'argumentació en què Plató els situa dóna peu a sostenir-la. La visió del Bé determina la missió del filòsof, de la persona que es compromet amb el coneixement i d'aquesta manera l'impulsa.

Acostumo a preguntar a l'alumnat, de manera informal però amb freqüència, pel seu treball de recerca al llarg del curs. M'interessa més que els continguts que tracten, la motivació que els guia. Alguns el disfruten, d'altres acaben tips i ho fan per compromís. Sempre els dic que només els que disfruten de la seva investigació i descobreixen que la seva vida vol coneixement, més coneixement, només aquests són els que han entés què significa la idea del Bé platònica. Si en avançar pel camí del coneixement, -quan acaben 2n de batxillerat, posem per cas-, descobreixen que la motivació que els impulsa a continuar estudiant és el gust pel saber i no principalment els diners futurs o el benestar promès, aleshores, és que han contemplat la idea del Bé, i l'han entés. La prova d'haver-la entès és que actuen en conseqüència: la comprensió no és teòrica, sinó que es comprova en la pràctica -pels canvis que indueix en les nostres accions.

Només des d'aquest lloc en què el coneixement es converteix en una preferència moral, el coneixement és metafísicament possible. Si el coneixement no està impregnat d'un impuls personal profund, d'una elecció ètica que ens compromet, no és coneixement real, sinó només una aparença, una etapa simulada, un tràmit. En aquest sentit entenc que el Bé és la causa de les idees i el que les fa cognoscibles. Les sosté el nostre amor.

Se m'acut que potser el mateix Plató ens va dir irònicament què era el Bé, quan al primer dels textos citats més amunt (República, 505a-c) ens diu el que no és: no és el plaer ni és el coneixement: cap de les dues coses per separat. I si PLató ens vulgués dir que per a sortir del cercle viciós que ell mateix ridiculitza resulta necessari integrar els dos errors en una veritat superior? I si el Bé fos la unió d'ambdós? I si aquest moment quedés més enllà de les idees, fos inexpressable i fugaç, i fos el fonament ocult del qual apenes si podem parlar? I si el Bé consistís a reconèixer el plaer que ens proporciona el coneixement, l'alegria que acompanya el descobriment del seu valor?

3.-MÉS IDEES SOBRE EL BÉ PLATÒNIC.

"Se puede decir que lo único que se puede hacer es dar una descripción de las cosas que Platón dice acerca del bien representándolas como una doctrina vaga y nebulosa, basada en la absurda presuposición de que existe una preguna como "¿en qué consiste la conformidad con la razón?". Creo que decir que no hay ningún otro párrafo en los escritos de Platón dónde se le dé al Bien el estatus que se le da aquí es, al menos, una respuesta parcial a esta pregunta. Aparte del hecho de que no hay, por tanto, ningún otro párrafo del cual podamos lograr una interpretación más precisa, es legítimo sospechar que podemos estar tratando con una visión más que con una idea clara, y que bien puede ser porque la visión se desvanece cuando intenta aclararla por lo que Platón no volverá nunca más a discutir este tema." CROMBIE, I.M. (1988): Análisis de las doctrinas de Platón, Vol. I.; Madrid, Alianza Universidad, nº241, p-135

"El "Bien".-En efecto, no puede conocerse cosa alguna (sensible o inteligible) -o sea que se poseen opiniones sólo más o menos plausibles -si no se sabe en qué consiste su "bien", y si por lo tanto, no se conoce el "bien" en él mismo. Cada cosa, en efecto, es un bien determinado: justament porque es un ser determinado, y no es una nada, cada cosa posee cierta efectiva correspondencia con lo que considera que es, o sea posee lo que se le requiere para que sea la que es; y en este sentido cada cosa es un "bien" determinado.
La idea del "Bien" es el supremo vértice del ser; es pues, a la vez, la causa por la cual puede conocerse la verdad, y la causa por la cual todo cognoscible existe y es lo que es. De ella es imagen el sol, que en el mundo sensible ilumina y a la vez hace que las cosas sean" SEVERINO, E. (1986): La filosofía antigua; Barcelona, Ariel Filosofía, p.97

"Algunos han pensado que el Bien de la República es en sí el dios de Platón, pero, hasta donde alcanzan sus palabras, no hay sugerencia alguna de que sea un dios personal, o algo diferente al objeto final del pensamiento. ¿Es anacrónico indicar que, del mimso modo que en la filosofía del discípulo más grande de Platón, "la inteligencia y su objeto son lo mismo?" Yo no conozco, ni creo, que lo haya indicado alguien más. Pero que el Bien es semejante a la divinidad o divino es seguro. Así son todas las Ideas que el Bien capitanea, porque, dirigiendo su mente a ellas, el filósofo, "mediante su familairidad con lo divino y ordenado, se convierte él mismo en ordenado y divino, en la medida en que un hombre puede serlo" GUTHRIE, W.K.C. (2005): Historia de la filosofía griega, Vol.IV; Madrid, Ed. Gredos, p.491

"En tercer lugar, nos encontramos con la caracterización que Platón hace del Bien, una caracterización no exenta de connotaciones religiosas y teológicas: a/El Bien es un Absoluto, es la fuente y el fundamento de todo lo existente, pero él mismo no se halla determinado en su existencia... b/El Bien es causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas... c/El Bien es causa productora de todo lo existente... d/El Bien es inefable e incomunicable. Lo que equipara la experiencia del Bien no a una experiencia cognoscitiva, sino a una experiencia místico-religisoa: no precisamente una mística al estilo de la tradición de las grandes religiones, si´no una mísitca de la razón. No es renunciando a toda inteligencia como llegamos a la luz que todo lo inunda, sino recorriendo el largo camino de la inteligencia es como finalmente llegamos a lo inefable y a lo que todo lo trasciende. Quizá sea esta la razón por la cual la única referencia escrita que conservamos del Bien sean estas páginas de la República, y sea a esa región inefable del ser a la que se refiere en las Cartas II y VII, cuando asegura no haber escrito nada sobre estos temas realmente serios. Pero este hecho de no querer hablar nada más del más sublime objeto de conocimiento, limitándose a presentarlo como una novedad de la que raramente se ha hablado, pero que constituye el mayor bien de la inteligencia, parece denotar también un profundo sentido de respeto religioso hacia el Bien. La impresión es como si el silencio de Platón fuese debido a un intento consciente por proteger de toda profanación ese más allá de toda esencia" SÁNCHEZ SAURA, S. : La idea de Bien en la República, en "A Parte Rei. Revista de filosofía", nº12 ; http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/salvador.pdf

CORRECTOR AUTOMÀTIC

2008-06-17T13:54:00.006+02:00

Avui a les quatre de la tarda he lliurat corregides les 190 proves de filosofia de les PAU del 2008 que em van assignar. L'impuls, ara, em diu que mai més. Tampoc es paga tan bé, la veritat, si calculem en funció del temps necessari per a revisar-les amb una certa dignitat. Ja m'agradaria haver corregit les proves d'anglès, amb les seves opcions múltiples! Però no, la prova de filosofia és de pensar -sempre he estat contrari a les proves "objectives" en filosofia, i encara em sembla improcedent. La prova de filosofia és de pensar... o de fer-ho veure per escrit? No ho sé de segur. Tinc alguns indicis.

Mentre vigilava l'aula durant la realització de les proves, em va sobtar que l'hora i mitja de filosofia va ser la que els va tenir més ocupats escribint. Si feien l'examen de matemàtiques o de llatí o si escoltaven el listening d'anglès, aixecaven la mirada cap al sostre i esperaven abans d'agafar el boli. Segurament, pensaven: processaven informació i la reordenaven segons un patró no del tot previsible, tot i que reglat d'alguna forma: pels principis de la gramàtica llatina, o de les regles del càlcul o del significat de les paraules. La seva ment treballava amb imatges i conceptes, i quan això passa, diuen els experts que la tendència és que la mirada es desplaci cap a dalt. A la prova de filosofia, no ho vaig veure pas. Es van posar a escriure des que van rebre els textos, i no van parar fins que se'ls va acabar el temps. Ni per un moment van sentir la necessitat d'aixecar el cap del paper per parar-se a pensar i observar ni que fos el mínim horitzó de l'aula, mentre indagaven internament als plecs del seu cervell. L'objectiu semblava escriure molt, i fer veure que l'escriptura reflectia pensament.

Va ser només una impressió en aquell moment, fruit potser de l'avorriment de les hores de vigilància i custòdia. Em va sorprendre, però. El cas és que després la correcció ha reactivat aquesta idea. He corregit bastants anys, però mai com aquest curs m'he trobat amb un volum tan extraordinari de lletra escrita; exàmens amb sis, vuit folis, plens de lletra petita que detallaven tots els filosofemes previsibles sobre el cartesianisme i el platonisme. He posat molt bones notes, en general, i crec que amb justícia havia de ser així. Han sapigut fer bé el que la institució els demanava. Una altra cosa és quina sensació em queda del que la filosofia pot significar per aquesta gent que sap explicar tan bé què significa el bé per a Plató i el dualisme antropològic en Descartes.

La cinquena pregunta ha estat per a mi la clau, la pista decisiva. Si hagués llegit un per un, sense llegir els altres tot seguit, la impressió hagués estat només de falsedat inconcreta, una vaga sensació de que no es creuen el que diuen i que ni tan sols ho pensen realment. Quan llegeixes quasi bé dos-cents en pocs dies, la cosa canvia i el diagnòstic resulta més dur. Cruel per a nosaltres com a professorat de filosofia, més que no pas per a l'alumnat necessàriament. Arribaven de tant en tant autèntiques onades d'opinions clòniques, en les que s'argumentava respectant formalment les condicions de la pregunta: claredat en la identificació de la qüestió, opinió ben expressada, arguments variats i consistents per a sostenir-la... L'única pega és que de cop, deu, vint, vint-i-cinc repetien la mateixa seqüència argumental i sostenien amb idèntic entusiasme la mateixa opinió sobre el mateix enunciat formulat de la mateixa manera. Si no fos perquè estava a l'aula, hagués jurat que ho havien copiat. Però no ho crec. El més probable és que la filosofia sigui això per a ells: paraules buides que s'encadenen en segments sense sentit per a complir una certa estructura prefixada per l'instructor en la simulació d'exàmens de filosofia per a les PAU.

Llavors és quan em vénen ganes de que instaurin també un sistema de correcció automàtica, o com a mínim, que habilitin un crèdit extraordinari per a compensar les sessions de fisioteràpia que necessitaran les cervicals d'alguns dels correctors. Les meves com a mínim.

No sé si la insistència amb la que jo mateix he defensat un tipus de prova de filosofia com ara la que fem (relativament oberta i que demana expressió escrita) ha estat justificada. No sé si, pel que he vist i he llegit, és realment la filosofia el lloc on l'alumnat pensa, o la matèria més memorística. Convindria preguntar-ho directament als afectats, i atendre honestament els resultats. Dels grups que m'han tocat aquest any -no tots, és clar- la meva conclusió és ben pessimista respecte del sentit d'una història de la filosofia obligatòria, amb aquest tipus de rutines acadèmiques que finalment governen l'orientació del curs. Filosofema rere filosofema, el pensament desapareix.

Xerrant amb una companya de física, em va dir que quan ella va fer les pau també va sortir Descartes i Plató; i que el curs passat també van sortir Descartes i Plató. Íntimament ofès pel deshonor a la noble matèria que imparteixo, li vaig dir afectuosament que també a física surten sempre les fòrmules de Galileu o Newton o Laplace o vés a saber quin científic notable del panteó etern, però que els problemes on apliquen les fòrmules són diferents, igual que són diferents els textos dels nostres filòsofs. Després vaig caure que hi havia una diferència més que considerable: ningú aprovaria un examen de física repetint la fòrmula de la gravitació universal com a resolució d'un problema concret. En filosofia, acabem aprovant a qui repeteix una fòrmula morta per a simular la resposta a un problema filosòfic. No ens atrevim a res més; no crec tampoc que suspendre més sigui la solució a la qüestió.

Les PAU són només el moment en què podem contrastar el que resulta del que fem a les classes i del tipus de mecanisme de supervisió externa que el sistema educatiu d'aquest país ha sapigut donar-se. No ens ho hem de prendre massa seriosament, jo no ho faig com a mínim. Sí és cert, però, que assenyala riscos i mostra perills. La meva experiència d'aquest curs -parlo només dels 200 exàmens que he corregit, no puc assegurar res més general- és que la filosofia que fem a les aules és només una aparença de pensament, un simulacre. O com a mínim m'ho ha semblat en la filosofia que he avaluat. Dubto que hi hagi autèntica experiència de pensament: el naixement d'una pregunta, l'anhel per trobar alternatives, l'impuls per desafiar-les i explorar noves vies, l'alegria d'aconseguir una resposta convincent que ens assereni... Això jo no ho he vist. Tampoc ho veig gaire a les meves classes, tot s'ha de dir. De tant en tant, s'insinua aquest moviment, sobretot quan no s'espera i en especial, si és lliure i no depèn d'avaluacions i notes. El diàleg intern que fa nèixer el pensament autèntic queda substituït pel formalisme de les opinions simulades, que reprodueixen les fòrmules però obliden els problemes.

Sabríem inventar proves de filosofia que s'assemblessin més als problemes de física que a la recitació d'una llista de telèfons? Repetir idees excelses i maniobrar mecànicament sobre "el coneixement més sublim" no és cap garantia de pensament real. Em sembla que el nostre alumnat pensa més en matèries en les que els controls i els exàmens els fan operar sobre problemes que aquelles en les que no ens atrevim a fer-ho i ens acontentem amb el mer contacte amb l'ombra dels grans que sí ho van saber fer. Sols i solitaris, i sense rebre classes de filosofia en molts casos.

Espero que no es molesti la molta gent, alumnat i profes, que disfruta del pensament, viu i personal, quan aprèn i quan ensenya. Però el que fem a les PAU és una altra cosa, ja ho sabem. Millor no donar-li més voltes. Espero que no triguin gaire a pagar-nos els 2,55 euros per examen que ens han promès.

EN QUIN SENTIT "CÍNICS"?

2008-06-11T22:29:00.003+02:00

Una entrevista a un militant vegetarià, a "La Vanguardia" d'avui, m'ha fet venir al pensament l'escola cínica del període helenístic. El seu estil de vida i alguns detalls de la peripècia biogràfica que narra guarden moltes semblances: quines podem trobar? En quins aspectes podem reconèixer l'actitud cínica en el relat de Balta Lorenzo? Com concep la relació de l'home amb la naturalesa? De quina forma va establir el seu lloc respecte el context cultural dominant? Com podríem resumir la pol.lèmica natura/cultura a partir de l'entrevista? Encaixa amb la concepció que mantenien els cínics? Podem reconèixer l'estil provocador dels "gossos" clàssics? En què? Caldria identificar també un parell de trets que els allunyin del cinisme helenístic. Són cínics o no? En quin sentit cínics?

I què ens sembla la seva opció de vida, abans, ara?

Balta Lorenzo, líder de un movimiento de comida cruda vegetariana
"Lo peor de la cárcel fue no ver un árbol"
IMA SANCHÍS - 11/06/2008. LA VANGUARDIA./"La contra"
Nací en La Hiniesta, un pequeño pueblo de Zamora, y vivo en una finca en Málaga, en mi casa de reposo, donde se sigue una dieta cruda con una filosofía higienista. Tengo pareja y tres hijos de tres mujeres. Las personas y los animales son mis hermanos y no creo en las fronteras .

-Las calles de mi pueblo eran de barro. Ni nosotros ni los vecinos teníamos retrete ni agua caliente. Vivíamos rodeados de animales. Me iba al campo con las ovejas y pasaba días y días sin hablar con nadie.

-¿Le gustaba su vida? -Sí, a los 5 años galopaba sobre las yeguas como mi padre; mi abuelo lo hacía en la burra y mi madre ataba los haces de paja. Cuando había tormenta, dormía con las ovejas en un jocho para protegerlas de los lobos.

-En aquel entones comía animales. -Sí, yo mismo los mataba. Pero a partir de los 16 años ya empecé a intentar cambiar las cosas, no me gustaba que se utilizaran nitrógenos químicos en los cultivos ni que tiraran herbicidas donde bebían las ovejas.

-¿Qué le hizo dejar de comer carne? -Entendí que por nuestra anatomía, intestinos, dentadura y las enzimas que segregamos pertenecemos al grupo de los frugívoros. Cuando andaba por ahí con las ovejas leía mucho.

-¿Qué tipo de cosas? -Los libros sobre anarquismo de mi hermano mayor, poesía de Miguel Hernández y de todo el que hablara de la tierra. Así me topé con el vegetarianismo y el higienismo. Procuraba experimentar lo que leía, y leí que Pitágoras y sus discípulos sólo comían crudo.

-Lo probó. -Sí, y mis digestiones se hicieron superligeras y perdí el cansancio. Me ocurrió como a los conejos del campo, que tienen mucha más vitalidad que los de corral.

-Así decidió irse a vivir al monte. -Sí, a los 33 años. La gente de mi pueblo y mi familia pensaron que me había vuelto loco.

-¿Y antes? -Una vida normal; trabajé en una fábrica de precocinados y la dejé porque quería una vida más sana para mí y para los demás. Le pedí a mi padre que me dejara la huerta para cultivar sin química. Tuve la mejor cosecha de todos los vecinos y eso me dio seguridad; y fui conectando con expertos en el tema. Pero el cambio fuerte lo hice en prisión, donde pasé ocho años y medio.

-¿Qué le llevó allí? -A los 20 años, con dos amigos del colegio nos dedicamos a hacer atracos a mano armada en establecimientos y gasolineras. Yo era el que conducía. En una ocasión hubo tiros e hirieron a uno.

-Vaya sorpresa, ¿por qué hacía eso? -Tengo antepasados bandoleros, y atracar era una aventura. No me encontraba a gusto conmigo mismo, me sentía frustrado. Ya antes me expulsaron de la mili porque me negué a coger el cedme. Fue todo un escándalo en mi pueblo, los paisanos le decían a mi padre que yo era un raro y un melenudo.

-¿Se las tuvo con su padre?- Sí, me taló todos los árboles frutales que había plantado. Yo iba de rebelde, pero jamás probé la heroína ni la cocaína, que acabó con mis dos compañeros. En la cárcel me dediqué a estudiar y a hacer deporte.

-¿Crudivorismo entre rejas? -Sí, entendí que tenemos que aprender a cuidarnos para estar fuertes y sentir la libertad. Creé un huerto ecológico; la mitad de la cosecha para el jefe y el resto para mí y los compañeros. Desarrollé el sentido de la solidaridad: los otros eres tú.

-Entiendo. -Me gustaría que en las cárceles la gente recibiera mejor trato, tuviera mejor alimentación y más espacios naturales, mejoraría mucho el ambiente. Para mí, no ver ni un árbol era durísimo. Conocí a gente buenísima que había cometido equivocaciones.

-Debían de verle como un marciano. -Sí, pero al final internos y funcionarios venían a mi celda a pedirme consejo, a que les hiciera dietas, porque yo era el que ganaba todos los campeonatos de frontón contra los etarras. En Valladolid entré en un patio de 150 presos y en una semana había 70 apuntados a la dieta vegetariana; y en la prisión de Zamora me metí a cocinero.

-Siendo crudívoro, eso es ser generoso. -Hacía los menús para los que salían de la huelga de hambre y para los moros. Fabricaba yogur, pan integral... Cuando los funcionarios me registraban la celda, alucinaban: estaba llena de semillas, germinaba soja, lentejas, alfalfa. Monté una revista, Naturaleza Crudívora,y organizaba obras de teatro.

-¿Y al salir se fue al monte? -Directo, me compré un par de fincas junto a un arroyo. Viví sin luz y sin nada, a veces a 8 grados bajo cero, comiendo lo que encontraba durante cuatro años. Pero venía todo tipo de gente, también empresarios de Zamora, a consultarme temas de salud.

-¿Por qué se fue? -Quería compañía y un clima más caliente. Me fui a Andalucía. Comprando y vendiendo fincas conseguí dinero para acomodarme una, la llené de árboles frutales y monté una casa de reposo, adonde viene la gente a ponerse sana y fuerte.

-¿Les hace dormir a la intemperie? -Tengo cabañitas con su ducha de agua caliente y todo. Pero yo sigo durmiendo debajo de los aguacates, con el sonido del arroyo; la naturaleza me armoniza.

-Cuénteme que ha aprendido… -Que somos uno, y si yo le hago mal a alguien, me repercute. Para mí, los animales son tan importantes como los humanos, sufren igual que nosotros. Yo he estado en celdas de castigo, atado de pies y manos durante diez días, y me he acordado de los animales que viven encerrados toda su vida.

Estaba el orangután...
Cuando leí su historia me pareció un loco curioso pero coherente. Cuando lo conocí, me pareció un ser entrañable y auténtico, lleno de ternura. Nos hizo reír a todos con su último viaje a Sumatra acompañado de un equipo que realizaba un documental sobre él. Mientras roban en la selva apareció un orangután dispuesto a quitarle la fruta a Balta. "No os preocupéis", dijo él al aterrorizado equipo, y se sentó con el orangután a compartir su fruta. Se ha convertido en una autoridad en el crudivegetarianismo a nivel mundial (pasó por Biocultura para dar una charla). En su finca de reposo no se admite tabaco ni alcohol ni sartenes (http://www.comunidadcruda.com/), pero se garantiza salud y risas.

Establir un inventari sistemàtic de semblances i diferències entre l'escola cínica i algun moviment social actual, com el veganisme, podria ser un interessant treball de recerca en filosofia per al batxillerat.

MÚSICA PER A HERÀCLIT

2008-06-06T15:56:00.002+02:00

Aquella ambició de Nietzche per tal que la filosofia aconseguís de nou la força rítmica, i per tant, vital, que havia tingut la tragèdia grega ens dóna una pista que em sembla molt valuosa. Cap a on hem de mirar, però? Quines filosofies poden considerar-se a l'alçada de la intenció nietzscheana? Potser hem de buscar en un lloc diferent al de la filosofia estricta, i aprofitar la música, directament. Fins i tot les cançons que poden semblar més trivials, amb la lletra que de vegades passa desapercebuda sota la melodia, ens poden servir per a mostrar la força de certes idees. Si es canten les idees, es metabolitzen físicament d'una forma que mai podrà imitar la raó pura; s'encarnen, arrelen en un lloc més segur que la mera intel.ligència. Aquest és el poder de la música. Podem usar la música també per a acostar-nos a la profunditat de certes filosofies d'una forma més càlida, i per alleugerir l'abstracció dels conceptes des d'una entrada sensorial diferent.

A propòsit d'Heràclit van venir fa temps algunes associacions musicals, potser una mica salvatges o forçades, tot i que, explorades a classe, em sembla que han permès entendre i sentir algunes de les línies de força dels aforismes d'Heràclit. Hi ha moltes vies per les que podríem aprofitar-les. Potser es poden sentir abans d'explicar res d'Heràclit i demanar que expliquin què tenen en comú, quin és el missatge que els arriba, que intentin sintetitzar-les en una conclusió general, i després anar als fragments per establir vincles i associacions.

També fer-ho a l'inrevès ens ha funcionat algun cop: treballar els textos d'Heràclit, i després sentir la música, per a què expliquin per què la proposem. Què troben en les cançons que justifica escoltar-les en una classe de filosofia sobre Heràclit? I demanar-ho una per una, amb els textos d'Heràclit al costat, per a què els enllacin, i comentin què troben en comú entre les cançons i el punt de vista des del qual Heràclit interpretà la realitat.

Dues coses concretes, com a mínim: que anotin tots els oxímorons i contradiccions que les cançons presenten; i la segona, que s'expliqui en unes deu linies quina concepció de la vida i de la realitat es desprèn del conjunt de les cançons proposades. I una tercera, a propòsit de les referències a la naturalesa (el riu, el vent...) i els seus cicles.Les tres ens condueixen fàcilment a algunes de les idees dels aforismes d'Heràclit l'obscur, Heràclit d'Èfes, Heràclit!

1.-TODO CAMBIA, de Julio Numhauser
Cambia lo superficial,
Cambia también lo profundo,
cambia el modo de pensar
Cambia todo en este mundo,
cambia el clima con los años,
cambia el pastor su rebaño
Y así como todo cambia,
que yo cambie no es extraño.
Cambia el más fino brillante
de mano en mano su brillo
Cambia el nido el pajarillo,
cambia el sentir un amante,
cambia el rumbo el caminante
aunque esto le cause daño
y así como todo cambia
que yo cambie no es extraño.
Cambia, todo cambia,
cambia, todo cambia.
Cambia el sol en su carrera
cuando la noche subsiste,
cambia la planta y se viste
de verde en la primavera.
Cambia el pelaje la fiera,
cambia el cabello el anciano,
y así como todo cambia
que yo cambie no es extraño.
Pero no cambia mi amor
por más lejos que me encuentre
ni el recuerdo ni el dolor
de mi pueblo, de mi gente
y lo que cambió ayer
tendrá que cambiar mañana
así como cambio yo
en esta tierrra lejana.

>2.-EL VIENTO, de Manu Chao
El viento viene, el viento se va
por la frontera;

el viento viene, el viento se va,

el hombre viene, el hambre se va sin más razón...

ruta Babylon... por la carretera,

la suerte viene, la muerte se va...

por la carretera... ....

3.-THE RIVER, de Bruce Springsteen
I come from down in the valley
Where mister, when you’re young
They bring you up to do like your daddy done
Me and Mary we met in high school
When she was just seventeen
We’d drive out of this valley down to where the fields were green
We’d go down to the river
And into the river we’d drive
Oh down to the river we’d ride
Then i got Mary pregnant
And, man, that was all she wrote
And for my 19th birthday
i got a union card and a wedding coat
We went down to the courthouse
And the judge put it all to rest
No wedding day smiles,
no walk down the aisle,
no flowers, no wedding dress
That night we went down to the river
and into the river we’d dive
oh down to the river we did ride
I got a job working construction
for the Johnstonwn company
But lately there ain’t been much work
on account of the economy
Now all them things that seemed so important
Well, mister the vanished right into the air
Now i just act like i don’t remember
Mary acts like she don’t care
But i remember us riding in my brother’s car
Her body tan and wet down at the reservoir
At night on them banks i’ll lie awake
And pull her close just to feel
each breath she’d take
Now those memories come back to haunt me
They aunt me like a curse
Is a dream a lie if i don’t come true
Or is something worse, that sends me
Down to the river
thoug i know the river is dry
That send me down to the river tonight
Down to the river my baby and i
Oh down to the river we ride

4.-ESTE MUNDO VA , de Miguel Bosé (con Leonor Watling)
El tiempo pasa y no de largo
Y hay quien no se entera que
somos los mismos
envueltos en novedad
Me dices:”Cambias... sin embargo
Tu entusiasmo sigue ahí,
no me has preguntado
si me da igual o no...
Oh! No...Amor te escribo y soy testigo
De lo que se pierde y voy
A acostumbrarme aunque me cueste...
Dame al menos tiempo y que respire
No es un arte fácil prometer
Dame al menos tiempo de despedirme
Porque en un mundo que va
A la velocidad del rayo
Aguanto el vuelo más
si me agarro de tu mano
Acompáñame hasta donde pueda llegar
En este mundo que va
como la luz del pensamiento
el mérito está en no quedarme en el intento
y aunque no lo quiera,
¿qué duda cabe ya?
Que este mundo va...
Me primavero y me otoño
Me estío y me invierno
Me adapto con seriedad...
Dáme al menos dos oportunidades
Y tus ojos me verán crecer
Dáme al menos un par de posibilidades...

5.-TUVE QUE CORRER, de Antonio Vega
Tuve que correr
Cuando la vida dijo “ve”
No hubo manera de pararme
Correr que fue volar
Beber de un solo trago todo un mar
Y no sació mi sed el agua
Tomé el sendero sin saber
Que me alejaba para no volver
Dulce como miel
Probar el roce de su piel
Ella en el suelo, yo en el aire.
Dulce pero cruel
Llenó mi mundo de papel
Jamás pensé que llegaría a helarme
Que perdería el calor
Y con el tiempo la razón
En el camino tropecé
Con esa piedra desde la que arranqué
Tomé el sendero sin saber
que me alejaba para no volver
En el camino encontré
lo que jamás pensé tener
tuve que correr
cuando el viento pude oir
que igual que vine
habría de marcharme

6.-MIRO LA VIDA PASAR. Fangoria
Mi indiferencia natural
Curtida en mil batallas contra la pereza
Borra del mapa todo amor
Porque en mi vida
todo acaba como empieza
Y en plan travesti radical
Le doy la espalda a
cualquier muestra de tristeza
Melancolía o decepción
Felicidad o tentación
Todo podría ir a peor
Mientras tanto miro la vida pasar,
Y no sabes cuanto cuesta
aceptar que no volverás
Por el momento, miro la vida pasar
Sin venir a cuento alguien
te vuelve a nombrar
Pasado el tiempo sigo igual
A veces pienso
que he perdido la cabeza
Y algunos días sin razón
Ya ni me late el corazon
En esta cárcel del rencor
Mientras tanto miro la vida pasar,
Y nosabes cuanto cuesta
aceptar que no volverás
Por el momento, miro la vida pasar
Sin venir a cuento
alguien te vuelve a nombrar
Siempre he sido fuerte
Aunque a veces he dudado
Si la suerte no se ha reido de mi
Mientras tanto miro la vida pasar,
Y nosabes cuanto cuesta
aceptar que no volverás
Por el momento, miro la vida pasar
Sin venir a cuento
alguien te vuelve a nombrar

7.-SOMOS LEVEDAD.Manolo García.
Cruzan nubes grises
por un cielo turbioy feroz.
Esta tarde espesa
acodado en este balcón
fumo y me consumo
enfrente el Arco Iris club.

Caminábamos y el calor del verano empujaba nuestro asombro
contra las paredes llenas de grafitis.
Caminábamos y el calor del verano engullía nuestro asombro por obstinarnos en lo imposible.
Como tú camino por esta estrecha calle como tu necesito soles que giren
para alumbrarme
que hagan brillar lo bueno que pueda haber en el alma
Sonrío al viento porque en él huelo el humo del incendio.
Porque se que la fe es creer en algún dios aunque no existan.
O existir aunque ese dios a veces no crea en ti.
En caminar, aunque hoy no brille tu estrella. Como tu, camino por esta tierra que pronto será yerma.
Levedad. Somos levedad.
Levedad. Somos levedad.
Cruzan nubes grises
trallazos que tapan tanta voz.
Que beben en mi tormento
que me arrancan de este sopor.
Leo y me sosiego, abajo,
abajo el Arco Iris Club.

Caminábamos y el calor del verano...

Nunca cesa la matraca de motores noche y día pasan coches atronando en su estela por la avenida abajo.
Abajo, paraguas de fantasmales luces. Son los árboles grasientos de monóxido.
Y esa lluvia filtrada que no limpia la ciudad.
Abajo en el portal veteranos
de una vida de sinsabores
duermen asidos a la botella
como para no caerse cuesta abajo. Cuesta abajo,
caminábamos aquel verano.
Levedad, somos levedad.

EXPERIMENTAR EL SILENCI

2008-05-31T20:42:00.005+02:00

Deia en una entrada anterior que la limitació de temps que suposa fer un examen en una hora em resultava irrellevant, sobretot perquè els mateixos controls i proves formals de coneixements m'ho semblen cada vegada més. És cert; però ho és també que no deixo de fer-los i que m'agrada marcar el territori del curs amb cites periòdiques amb aquesta cerimònia. Per molts motius que no detallo ara; n'hi ha un que sí volia comentar. Em sembla interessant assenyalar-ho.

El que em passa molt sovint és que mentre fan l'examen disfruto del silenci. I no puc evitar pensar que és també una bona oportunitat la que els facilitem mantenint aquests episodis, cada vegada més excepcionals, en els que no hi ha soroll. No hi ha música, no hi ha crits, no hi ha cotxes circulant, no hi ha veus que avisen o renyen o indiquen o orienten. No parla la televisió, no hi ha auriculars de MP3, fins i tot calla el profe. Per una estona, queden sols amb els interrogants que hem decidit plantejar-los en la prova. I la situació a l'aula canvia d'una forma radical en relació als dies sense examen. Seria interessant escoltar-los explicar què senten durant els exàmens, quins processos es desencadenen en la seva ment i com viuen l'experiència del silenci, en una època en què resulta tan escàs. Algun dia m'atrevirè a preguntar-los què passa al seu cap mentre fan un examen, i com se senten mentre no hi ha soroll i ningú parla. Podrien fer-ho també en altres contextos? Ho fan? Quants moments de silenci experimenten al dia, a la setmana? Cap a on van els camins dels seus pensaments, les seves emocions, els seus impulsos? El silenci permet observar-nos, si parem atenció. Un examen està enfocat a altres objectius, ho sabem, i el que l'alumnat vol és obtenir resultats, ho sabem: però la potència d'aquest context tan infreqüent no hauria de ser menystinguda.

L'escola pitagòrica plantejava certs requisits per aconseguir ser acceptat en les seves doctrines. W.K.C.Guthrie, al primer volum de la seva "Historia de la filosofia griega", cita a Jàmblic (p.152) quan afirma que Pitàgores obligava als que aspiraven a ser membres de la seva comunitat a guardar cinc anys de silenci com a part del seu noviciat. I a Isòcrates (p.151), que amb ironia feia notar que als que passen per ser deixebles de Pitàgores se'ls admira més pel seu silenci que als oradors pels seus discursos. Aquestes referències, si les esmento a classe en algun moment del curs, sempre provoquen alguna reacció de sorpresa i incredulitat entre l'alumnat: "com podien estar callats cinc anys? Anda, profe! No pot ser!". La possibilitat d'experimentar el silenci sembla cada cop més remota. No fa gaire mesos a Barcelona es va convertir en un èxit imprevist de cartellera la pel.lícula "El gran silencio" que simplement reflectia les hores i els anys en la vida d'un monestir a França, on es manté el vot de silenci seguint les normes de l'orde de la Cartoixa. Sorprenent, però la gent pagava per veure en la pel.lícula com es pot viure en silenci -jo ho vaig fer dues vegades. Potser costa més, simplement, quedar-se en silenci.

Em sembla que fer exàmens no està pas malament. No sé si serveixen per a què aprenguin més que amb altres tipus d'activitats; crec que no. Però del que sí estic segur és que com a mínim els són útils per a col.locar-se en una posició no gens habitual i cada cop més escassa. Es queden sols i en silenci amb els seus dubtes i les seves certeses, intentant plasmar per escrit el que pensen o el que han memoritzat, tant és a aquests efectes. I és aquest moviment el que importa, més enllà dels resultats als que arribin: l'intent de mirar cap a dintre i abocar des d'allà cap enfora. Algunes hores de la seva vida hauran estat hores de silenci, i potser per a la gran majoria, les hores d'examen hauran estat de les poques que hagin viscut.

Una altra cosa és que siguem capaços de generar propostes d'examen que aprofitin l'experiència inhabitual del silenci per a enfrontar-los a qüestions d'interès que els ajudin a madurar i a treure profit de l'aïllament i la tranquil.litat exterior que els exàmens aporten. El valor del silenci està, per a mi, fora de dubte. I no deixa de sorprendre'm que s'aconsegueixi d'una forma tan fàcil simplement perquè hi ha un examen. Es transformen: fins i tot els grups més sorollosos, callen. Aquest és, crec jo, el seu valor principal: faciliten estones de silenci. I això és important, ara. La prova que els pitagòrics plantejaven als seus seguidors continua sent d'interès. Observar l'alumnat en el silenci dels exàmens m'ha semblat sempre una de les tasques més agraïdes com a professor. El silenci els transforma.

NOTÍCIES (ANTIGUES) SOBRE LA "TURBA PHILOSOPHORUM"

2008-05-31T15:43:00.003+02:00

Deia en una entrada anterior que el nom d’aquest blog venia d’un record antic, el d’una pintura on hi constava en lletres grans, vermelles, sobre fons gris, i de la que no podia precisar gran cosa més, sinó que la vaig veure per televisió, potser fa més de vint-i-cinc anys. Segurament era pintura sobre fusta, irregular, potser enguixada. Això és el que jo creia saber en aquell moment. Ha resultat només la superfície. Hi ha més coses. I una d'elles és aquesta imatge, d'una edició antiga de la "Turba philosophorum", doncs existeix un llibre amb aquest títol. La imatge ens mostra a alguns dels participants en l'assemblea dels filòsofs, discutint, argumentant. Pitàgores, i algun altre no identificat, amb corona. El dibuix em resulta simpàtic; sembla un còmic, amb les idees dels savis tancades en llengües com banderes al vent; es despleguen, i s'enreden.

Ara fa uns dies, em va picar la curiositat per saber com apareixia als cercadors de Google aquest blog, i vaig clicar “Turba philosophorum”, mogut per un innegable narcisisme, primari i secundari, i potser terciari també. La sorpresa va ser majúscula, doncs només trobava referències a l’alquímia medieval i a un músic brasiler, Jorge Ben Jor, per a mi desconegut, que té editat un disc amb aquest títol. Vaig sentir la cançó que porta aquest títol, i és també d’alquímia del que ens parla. La sorpresa no era per no trobar el blog, sinó perquè tot apuntés a l’alquímia. Sempre m’ha cridat l’atenció aquest món, però no n'era conscient de que “Turba philosophorum” tingués res a veure. Vaig revisar alguns dels llocs que els cercadors proposaven i mica en mica, la cosa es va anar perfilant amb més claredat. Anunciaven també una edició recent, en anglès, i és possible accedir al text complert de l'obra, també en anglès, i en francès, amb un bon resum introductori.

“Turba philosophorum” és el nom d’un dels més antics tractats d’alquímia, i també dels més foscos i enigmàtics, probablement per errors en les seves primeres versions al llatí. Anònim, potser del segle X, va ser introduït pels musulmans a Europa. No es conserva cap text original en àrab, però sí nombroses traduccions al llatí a partir del segle XII. El seu nom àrab, “Musha’f al-Yamá’a”, és citat per primer cop per l’ocultista Ibn Umayl, que va morir als voltants del 960, i pel context en què ho fa, i algunes al.lusions a la dona que "mata amb el verí de la seva abraçada" (tema introduït al món àrab des de les tradicions sànscrites cap al segle IX), permet relacionar-la amb altres escrits del segle IX, a l’Orient Mitjà, connectats amb intents de recuperació dels sabers de l’antiga cultura egípcia. Els continguts de la “Turba philosophorum” recorden les obres islàmiques de discusió (“munazara”), i s'inspiren en documents grecs que no ha estat possible precisar. El seu format és el d'un congrès científic, on successivament cada participant exposa les seves teories cosmològiques, que connecten amb la visió mística i a la vegada química pròpia de l'alquimia. Es cita amb freqüència a un tal Agadimon ( o Agathodemon en altres versions), esmentat també en altres obres alquímiques (com el “Picatrix”), a qui les fonts islàmiques presenten com a fundador de l’escola pitagòrica, atribuint-li la invenció dels tres sistemes gràfics (jeroglífic, hieràtic i demòtic) de l’antic Egipte. Altres detalls permeten situar-lo en el marc cultural dels oasis del desert d’Egipte.

La “Turba philosophorum” detalla les dissertacions dels savis en la imaginària assemblea que va donar continuïtat a les doctrines secretes de Pitàgores, a qui es presenta com a deixeble del mateix Hermes Trismesgistus, el tres vegades gran. En aquesta reunió de filòsofs hi eren tots els grans pensadors de l’antiguitat, en una inversemblant simultaneïtat pròpia més de la dimensió mítica que de la narració històrica: Anaxímenes, Sòcrates, Xenòfans, Empèdocles, Plató, Aristòtil... El propòsit de la trobada va ser sobretot estabilitzar el vocabulari hermètic, i assegurar la seva permanència més enllà del temps, tot i que també assenyala alguna de les vies de recerca de la pedra filosofal i documenta especialment tècniques de fabricació de talismans, figures geomètriques en les quals s’inscriuen sèries numèriques, que servirien com a claus secretes de comprensió de la naturalesa i per a la transformació dels seus elements. A la “Turba philosophorum”, el savi Pitàgores -dibuixat en un marge d'una de les edicions més antigues de l'obra- presenta a la resta de filòsofs les seves conclusions sobre la naturalesa del llenguatge de la creació, que s’expressa en forma velada als minerals, les plantes, els animals i l’èter, font última de la inspiració de la “ciència sagrada” que resulta ser l’alquímia per al seu fundador mític. En continuïtat amb les tradicions gnòstiques, es concep el saber com una eina de transformació personal i de la natura, i el coneixement resulta ser per a ells una mena de clau secreta per a accedir al domini de poders que afecten i modifiquen la realitat. En definitiva, la “Turba philosophorum” es presenta com una síntesi dels coneixements intencionalment transformadors darrere dels quals s’ instal.la la tradició esotèrica i gnòstica i va representar en la història una de les bases sobre les quals va cuallar finalment l’alquímia europea de finals de l’edat mitjana i l’edat moderna.

Vaig trobar també referències a Lovecraft. I aquí és on vaig pensar que havia identificat la font de la qual procedia l’origen del nom del blog en la meva memòria. He llegit molt l’obra de Lovecraft, d’adolescent, de jove, de gran i també ara. De tant en tant hi torno. M’agrada molt el seu to realista per a explicar històries fantàstiques, i aconsegueix sempre capturar la meva atenció. L’acostumo a llegir de nit, abans de dormir, i el seu aire inquietant em tranquilitza i facilita que la son arribi. Doncs resulta que Lovecraft cita la “Turba philosophorum” en una de les seves obres. En molts dels seus relats ho fa, esmenta obres antigues, reals o imaginades per ell, que actuen com a desencadenants de processos terribles de subversió de l’ordre dels esdeveniments del món, i en la vida dels seus protagonistes. A “El caso de Charles Dexter Ward” (Alianza editorial, BT 8152), a la pàgina 26 diu: “El señor Merrit dijo siempre que no había visto nada realmente horrible en la granja, pero que los títulos de los libros relativos a temas taumatúrgicos, alquimistas y teológicos que Curwen guardaba en la estantería de una de las salas habían bastado para inspirarle un temor imperecedero. Tal vez la expresión de su propietario mientras se los enseñaba había contribuido a despertar en Merrit aquella sensación. En la extraña colección, además de un puñado de obras conocidas, figuraban casi todos los cabalistas, demonólogos y magos del mundo entero. Era un verdadero tesoro en el dudoso campo de la alquimia y la astrología. La Turba Philosophorum, de Hermes Trismegistus en la edición de Mesnard, el Liber Investigationis, de Geber, la Clave de la sabiduría, de Artephous, el cabalístico Zohar, el Ars Magna et Ultima, de Raimundo Lulio, el Thesaurus Chemicus de Roger Bacon, la Clavis Alchimiae, de Fludd, y el de Lapide Philosophorum, de Trithemius, se hallaban allí alineados uno junto a otro...”

Et voilà! Una referència més oblidada en la meva memòria. He llegit més d’un cop “El caso de Charles Dexter Ward”, i potser és també d’aquí d’on ve l’impuls per anomenar el blog “Turba philosophorum”, no només del quadre recordat en la consciència. Guardem en mil racons de la ment referències que, sense esperar-les, orienten de vegades les nostres accions suposadament lliures i voluntàries. No sabia que “Turba philosophorum” connectava amb la tradició alquímica, per a mi era només un record estètic, associat a l’impacte d’un quadre vist fa molt; i em va semblar un nom suggerent per a un blog que havia de servir de contenidor de les meves relacions amb la filosofia i la seva ensenyança a secundària.

En el fons del meu inconscient hi ha un pòsit prou sòlid associat a aquest terme, un interès redundant; més del que jo podia reconèixer. He mirat llibres per casa, i hi ha algun altre on hi consten també referències a la “Turba”. Es tracta de “El museo Hermético. Alquimia y mística”, d’Alexander Roob, editat per Taschen. És sobretot una galeria d’imatges de les diferents tradicions alquímiques, amb poc discurs i molts comentaris associats directament a les figures. La “Turba” no és dels més citats, però inclou algunes referències, cinc -segons ens indica el seu índex onomàstic. He trobat allà, però, una altra cosa que m’interessa més. La breu introducció teòrica parla, entre altres coses, de la funció de les imatges en la codificació de les teories hermètiques. I això és el que ens diu: “No obstante, los filósofos herméticos se expresan más clara y libremente, con más rigor, mediante un discurso sin palabras o incluso sin discurso, o con imágenes de los misterios, que con las palabras, incluso en aquellos enigmas representados por figuras ... Con sus ideogramas pretenden en opinión del adepto rosacruciano Michael Maier, “llegar al intelecto por los sentidos”. En este contexto puede designarse la imaginería criptográfica de la alquimia por su motivo preferido, el Hermafrodita, cruce del estimulo sensual de Afrodita, con la vindicación del espíritu (Hermes). Esta imaginería se dirige a la intuición, y no a las facultades discursivas, consideradas destructivas. “Lo que vive según la razón, vive contra el espíritu”, escribe Paracelso”( Alexander Roob, El museo hermético, Ed. Taschen, p.11-12). Una mica més endavant diu també (p.20) que “Paracelso compara la imaginación con un imán que, por su fuerza magnética, atrae las cosas del mundo exterior y las hace entrar en el hombre para someterlas en él a una transformación. Ése es el motivo por el que el campo de la actividad de la imaginación se representa por el símbolo del alquimista, del escultor o del orfebre. Es necesario dominar la imaginación, pues el hombre “es el que piensa y es lo que piensa. Piensa en el fuego, entonces es fuego”. Per a mi, aquestes idees van molt més enllà de l’anècdota sobre el nom del blog, i connecten de ple amb un dels interessos que ara m’ocupen. No sabia que arribaria aquí, ni que el camí seria el que us he explicat.

Fa temps que tinc la convicció que les paraules han deixat de significar per a la gent jove, han perdut el seu potencial semàntic i s’han convertit només en taques de tinta sobre el paper, i que avorreixen. Resulta que, fa molt, la tradició alquímica i la producció d’emblemes s’havia plantejat de cara la qüestió del poder significatiu de les imatges, i havia intentat l’accés a formes de pensament vinculades més a les imatges que a les paraules. Crec que aquesta és una tasca que continua tenint sentit, i a la que sense donar-li idèntica formulació, ens hi hem abocat en les últimes dècades. Hi ha qui ha dit que la tradició alquímica representa el primer intent seriós d’elaborar una gramàtica multimèdia del pensament humà. O dit d'una altra forma: la nostra actualitat amb la seva exhibició de recursos en xarxa i virtualitats tecnològiques podria ser interpretada com l’intent inconscient de reprendre un fil antic, molt antic, on viu la convicció de que el nostre pensament s’estructura sobre uns fonaments més profunds que els conceptes. Són les imatges la matriu de les nostres idees i l’esquema inconscient sobre el que les paraules elaboren discursos i construeixen creences.

En part, el manteniment d’aquest blog es nodreix d’aquesta mateixa posició de partida, i voldria servir per a integrar imatges, paraules, so, vídeos ... en la creació, intercanvi i extinció d’ idees. D’alguna forma, hi ha un propòsit alquímic també, per partida doble: per la voluntat d’acostar el pensament a les sensacions (tot i que ens perdem aquí el contacte personal, que a l’aula sí es dóna) i també per la convicció profunda de que les idees dels filòsofs són extremadament útils en el camí de maduració cognitiva, si sabem trasmetre-les, i per tant, faciliten la transformació personal dels qui entren en contacte real amb les seves propostes, més enllà de l’esclerosi de les paraules quan són mudes i res signifiquen.

Em pensava que “Turba philosophorum” era només una frase en un quadre vista fa anys; resulta que sense ser-ne conscient, connecta aquest blog al que dóna títol amb una tradició de la qual no formo part, és obvi, però que em sembla de gran interès i amb la que em sento còmode en el pla teòric -des d'una certa distància inevitable-. Estèticament em fascina ara tant com ho ha fet sempre.

No puc estar-me de dir que situacions com les que acabo d'explicar em confirmen que és molt més important per a nosaltres el que no sabem que el que sabem, el que hem oblidat que allò del que som conscients. Els plecs laberíntics del nostre cervell guarden la informació que necessitem per a trobar una orientació justa a les nostres decisions. Sap més que els nostres raonaments, es mou per vies analògiques i es resol en imatges. Es diu intuïció, i de tant en tant, es plasma i fructifica si ens atrevim a seguir-la.

CONSELLS D'ÚLTIMA HORA

2008-05-30T18:48:00.002+02:00

Mai m’ha semblat que fos convenient facilitar pautes massa detallades per a enfrontar-se a un comentari de text, però també és veritat que hi ha persones per a qui arrencar costa, i que troben difícil desenvolupar un comentari sense una guia prèvia més o menys estructurada. Facilitar-la pot ser convenient, sempre i quan no es converteixi en una pauta mecànica i impersonal per generar respostes automàtiques. El que importa en realitat és el diàleg personal amb el text, però una certa estructura predeterminada pot oferir més seguretat a l’alumnat que se senti perdut. La prova ja la facilita, i resulta prou guiada, però tot i això, cada pregunta és per algunes persones com un mar tenebrós que els espanta. Aquí miro de donar un fil per a no perdre’s al laberint.

CONSELLS D’ÚLTIMA HORA PER LES PAU.
Em mirava les observacions d'una entrada anterior sobre les PAU, i veig que hi ha altres coses que us poden ser útils. Les dic a classe, i les he repetit cada cop que hem revisat un text comentat després de corregir-lo, però potser ara per escrit resulten més clares. Ho intento.
Es tracta només d’un conjunt de pistes concretes sobre com presentar un comentari de text, en la forma que les PAU de filosofia demanen. I no per a què les seguiu al peu de la lletra, ni molt menys. Només com un consell d’última hora per a qui li pugui ser útil i se senti insegur per a poder confiar només en el fil del seu propi discurs. Aquesta seria l’opció ideal; qui corregeix agraeix trobar una veu pròpia, un punt de vista i un estil personal en respondre. Revisarà segurament uns dos-cents exàmens, i la majoria repetiran les mateixes idees. Si aporteu un to original (sense inventar parides ni desvirtuar les teories dels autors) segurament us beneficiarà en la puntuació, ni que sigui de forma inconscient: haureu ajudat al corrector a sortir del tedi de llegir per enèsima vegada els mateixos tòpics, un cop i un altre cop.
Tot i això, que és el que jo he buscat durant el curs en vosaltres, miro de precisar ara alguna cosa més. Ja sabeu què es busca en cada pregunta, quina mena d’habilitat es pretén valorar en cada qüestió de les cinc que us proposen. Ha estat la nostra feina durant el curs. Ara, concreto algunes orientacions més pràctiques que ajudin a donar un bon “acabat” formal a les vostres consideracions sobre el text que us toqui comentar.

-Una qüestió prèvia sobre la tria de l’opció: Tindreu dos textos i dos jocs de preguntes. No decidiu només per l’autor. Valoreu amb atenció el text concret, i si tot i que l’autor us resulta més familiar, el text no l’enteneu bé i en l’altra opció sí, considereu la possibilitat de triar-ne aquest últim. I no prescindiu d’una lectura detallada de les preguntes concretes que us fan: la tercera i la cinquena poden fer que una opció d’un autor conegut, amb un text senzill, es compliquin més que la d’un autor no tan familiar i un text una mica més espès. Heu de decidir sobre el conjunt de la prova, després d’una revisió atenta, i no a primera vista. Però no dubteu massa, perquè el temps és limitat. I un cop hagueu començat, el millor és no tornar enrere, ja ens ho deia Descartes al “Discurs del mètode”! Dubta una mica fins que decideixis, però un cop decidit, tira endavant.

-Sobre la pregunta 1(Síntesi/comprensió): Has de presentar en un paràgraf breu (40-80 paraules) la idea principal que el text defensa, i com l’argumenta. No oblidis això: de què tracta, què és el que defensa i com ho argumenta. Si el text presenta dues idees importants d’igual pes, cal que ho expliquis i mostris també la comprensió de la connexió que les enllaça.

-Sobre la pregunta 2(Definicions/precisió): La resposta és tan breu que no hi ha molt a dir. Resulta clau que construïu una bona definició formal, és a dir, que la resposta digui “què és” allò que expliqueu, i que li afegiu una “caracterització diferencial”. Suposem que has de definir “opinió” en un text de Plató. Doncs...: què és?: “tipus de coneixement”, i com ho diferencies d’altres tipus de coneixement: “que correspon al món sensible i mai és del tot fiable” Total: 14 paraules. No oblidis tenir al cap la pregunta “què és” i afegir-hi “una característica que el diferenciï d’altres idees pròximes i semblants”.

-Sobre la pregunta 3 (Explicació/ampliació): Pots organitzar la resposta en una sèrie de cercles concèntrics, que comenci amb un paràgraf introductori que expliqui el significat de la frase o idea que et proposa l’enunciat de la pregunta. És important que facis servir els signes de puntuació amb correcció per a donar claredat a la resposta (i a les teves idees). Fes servir paràgrafs diferents, amb punt i apart, per a introduir blocs de contingut diferent. Un cop hagis explicat el sentit de la frase amb una perífrasi que la desenvolupi, passa a un altre paràgraf.
En un segon paràgraf hauries d’ampliar la frase en situar-la en la temàtica que tracta des del punt de vista de l’autor del text. Aquí has d’aprofitar per demostrar que coneixes bé l’autor. Això no significa que hagis d’explicar tot el que saps, sinó només allò que sigui necessari per a expandir i ampliar amb detall el sentit de la frase. En aquesta pregunta, és fonamental el “com” respons: no has d’oblidar enllaçar els teus coneixements sobre l’autor amb la proposta concreta que et presenten, i cal evitar exposar tot seguit el pensament de l’autor oblidant la frase que et demanen aclarir. El que saps sobre l’autor és una eina per aclarir la frase. El desenvolupament d’aquesta part ha de ser ampli i detallat. Abans de contestar, para’t una estona i pensa: “quina part del que sé de l’autor és rellevant per entendre això que em demanen?”. Quan ho tinguis clar, comença a escriure, i explica-ho fent referència de tant en tant a la frase que comentes.
Un tercer paràgraf podria situar la frase -que hauràs aclarit en el context del pensament de l’autor al segon paràgraf- en un marc una mica més ampli: el de la problemàtica per la qual l’autor se la va plantejar, és a dir, pots al.ludir al mateix problema tal i com la tradició filosòfica l’havia plantejat abans de l’autor i explicar la peculiaritat de la resposta donada per l’autor del text que comentes.
I un paràgraf final hauria de servir per a tancar la resposta rebobinant molt breument el que has dit. Recorda que en aquesta pregunta és molt convenient que citis de tant en tant el text i esmentis la frase o la temàtica que t’han proposat. Aquesta precaució formal et servirà per a evitar una exposició del pensament de l’autor desconnectada del text que comentes.

-Sobre la pregunta 4 (Relació/connexions): Una manera correcta d’enfocar la resposta –entre d’altres possibles- és desglossar la qüestió del text que vols relacionar amb un altre autor en diferents aspectes i construir un paràgraf diferent per mostrar el contrast, l’afinitat, la semblança, la relació en definitiva entre les dues postures.
Per exemple, si relaciones a Descartes i Nietzsche en la seva posició sobre la religió, pots considerar alguns aspectes com ara: Com la valoren un i l’altre? Afirmen l’existència de Déu? Deriven conseqüències metafísiques? Hi ha algun vincle amb la teoria del coneixement? ... i en cada paràgraf plantejar la comparació concreta entre els dos autors. Per tant, abans de contestar convé molt que elaboris un breu llistat dels aspectes concrets sobre el tema que vols fer servir per “cosir” la teva comparació, anant d’un a l’altre autor en cada apartat que consideris.
Evita fer una exposició seguida d’un autor i l’altre, sense travar la connexió entre els dos. Però si no veus com fer-ho i t’atabales, millor que diguis el que sàpigues sobre els dos, intentant en redactar que es presenti com una comparació articulada en semblances i diferències. I fes al final una conclusió que aporti un balanç explícit sobre els dos autors al voltant del tema triat.
En principi, pots triar amb quin autor estableixes la relació, tant d’ entre els cinc dels que pot sortir el text per les PAU com de qualsevol altre que coneguis prou. Si la pregunta fos tancada i se’t presentés un autor concret a relacionar amb el text, has de respectar el que et demanin.

-Sobre la pregunta 5 (Opinió/argumentació): Una bona estructura per a la resposta podria ser començar amb un paràgraf que deixi clara la teva resposta a la qüestió, és a dir, on es mostri el teu punt de vista sobre el tema proposat. Recorda que és bàsic que s’evidenciï que saps de què parles: no has de fer una exposició del problema filosòfic proposat ni de la posició específica de l’autor, sinó defensar la teva opinió al respecte, però has d’evitar dir res que indiqui que no saps de què parles o que inclogui errors. Sigues prudent en dir coses de les que no estiguis segur, i evita-les afirmant aquelles de les que estiguis cert. En aquesta pregunta tens molt marge per evitar el territori que no sentis segur, i conduir l’argumentació cap a on a tu t’interessi més.
Després, hauries d’elaborar dos, tres o quatre paràgrafs més breus on poguessis aportar en cada cas alguna raó a favor del teu punt de vista. Em remeto a les observacions de l’altra entrada sobre els tipus d’arguments que pots fer servir: exemples, teories d’altres pensadors, comparacions amb casos afins, referències a coneixements de la ciència o la literatura o la història, reducció a l’absurd de la postura contrària a la que tu defenses... Qualsevol idea pot ser útil si serveix per donar suport a la teva opinió sobre el tema.
I un últim paràgraf que tanqui la resposta, rebobinant de forma breu el que defenses i perquè ho fas, com per recordar a qui corregeixi que no has oblidat sobre què estàs escrivint. És important que no perdis el fil del teu discurs, i mostris control sobre la teva argumentació: una postura clara, fonamentada en dos o tres raons ben exposades i una síntesi final.

OBSERVACIONS SOBRE LA PROVA DE FILOSOFIA A LES PAAU

2008-05-18T12:24:00.001+02:00

Pots consultar models d'examen de cursos anteriors i instruccions de correcció a

http://www10.gencat.net/dursi/ca/un/pau_logse_filo.htm.

El millor que pots fer per començar és simular tu mateix una situació "paau"": agafa un examen anterior, mira el rellotge, i dona't hora i mitja per respondre. Després, consulta les instruccions de correcció. Si veus que pots i ha sortit prou bé, guanyaràs confiança; si t'encalles i trobes que "estàs verd", hauràs identificat alguna de les teves dificultats i potser guanyaràs motivació i claredat per enfocar com superar-les.

Us recordo també coses que hem treballat al llarg del curs

1.-Explicar breument el contingut del text (2 punts)
L'objectiu de la pregunta és detectar el grau de comprensió del text. No cal que es demostri en aquesta pregunta el coneixement detallat de la filosofia de l'autor. La restricció sobre l'espai (40-80 paraules) indica només el tipus de resum que s'espera: ni un breu títol, ni una paràfrasi llarga. Excedir-se o no arribar a l'extensió orientativa no ha de comptar en contra si el contingut del resum assegura l'assoliment de l'objectiu de la pregunta.
Quan hagis de respondre a la primera pregunta cal
-en primer lloc, una lectura atenta que intenti respondre a la pregunta: “de què tracta el text? Quin és el contingut temàtic que desenvolupa?” (Ex: el llenguatge, la moral, la política, la concepció de la realitat, l'educació.....). En aquest moment del teu treball d'anàlisi és molt important no desviar l'atenció cap a les idees secundàries ni cap a la forma en què l'autor expressa la seva argumentació. Intenta pensar com respondries a la pregunta: “de què va aquest text?” si li haguessis de dir a algú que no l'ha llegit. Pot ajudar-te parar atenció a quin és el concepte que més es repeteix, aquell sense el qual el text no s'entendria. Segurament és un indici de quin és el tema principal.
-un cop identificada la temàtica, tens també detectada l'àrea de la filosofia de la qual forma part: (si és sobre la concepció general de la realitat, és metafísica; si tracta del comportament humà, és ètica; si tracta de les formes correctes d'argumentar, és lògica; etc.). Convé que en el resum ho introdueixis en algun moment de la teva síntesi. (Ex: “Ens trobem davant d'un text de caire metafísic, que planteja la concepció platònica de la realitat...”, “El text formaria part de la filosofia del llenguatge del sofista Gòrgies, i exposa el poder persuasiu de les paraules...”)
-Una nova lectura del text, subratllant les idees secundàries, t'ha d'ajudar a veure com argumenta sobre el tema que tracta, quina és la tesi que defensa, des de quin punt de vista reflexiona sobre la temàtica. Per exemple, si el text tracta de la metafísica platònica, cal concretar més i indicar què és el que en concret ens diu en aquest text al respecte. (Ex: “Ens trobem davant d'un text de caire metafísic, que planteja la concepció platònica de la realitat. Plató afirma que la realitat és doble, i que no només existeix el món sensible de l'experiència quotidiana sinó també el món intel.ligible de les idees eternes”...)
-Si el text presenta dues o més idees principals, cal que expliquis quina relació tenen entre si: si una és conseqüència de l'altra, si són equivalents en importància, si una és crítica de l'altra o matisació, si es complementen o són aclariment recíproc...
-Revisar el text subratllat t'ha de permetre identificar també la seva estructura i les relacions que es donen entre les diferents idees secundàries que puguin aparèixer. Aquí no hi ha mai una fòrmula fixa a aplicar: cal sempre parar atenció per tal de distingir les fases de l'argumentació i el tipus de raons que l'autor utilitza en la justificació o presentació de la seva tesi. Convé fer-les presents en el resum: si utilitza exemples, si fa servir raonaments, si cita altres autors, si reflexiona des de la seva experiència personal, si al.ludeix a la història, si dedueix conseqüències d'una idea anterior, si presenta una conclusió des de premisses prèvies.... Cada cas serà diferent, i només la pràctica permetrà millorar els resultats.

2.-Explicar el significat de termes o expressions del text (1 punt)
El que es demana és que s'expliqui en unes 5-15 paraules el significat dels termes en el context concret del text que s'analitza. Per tant, poden haver-hi casos en què les paraules proposades tinguin un significat coincident amb el del llenguatge ordinari (i aquesta seria la resposta vàlida) i casos en els que no sigui així, i llavors caldrà especificar el significat que té en el text concret que comentem.
Llavors, caldrà considerar a partir del que saps sobre l'autor si es tracta de la primera o la segona possibilitat. Per exemple, el terme “idea” no significa el mateix en Plató, Descartes o Hume. En cada cas, s'ha d'explicar el que és per a l'autor del text en qüestió. O “dialèctica”, molt diferent en Heràclit, Sòcrates, Hegel o Marx. Però “persuasió” no és diferent en un text de Gòrgies o en el llenguatge quotidià. Si el text diu què significa la paraula demanada o s'hi pot inferir directament, tens dret a recollir-ho en la teva resposta sense que penalitzi, si demostra la comprensió pertinent.

3.-Donar les raons de l'autor a favor d'una tesi. (3 punts)
Aquí t'hi has de referir al pensament de l'autor, però cal evitar fer una exposició independent del contingut concret del fragment que es demana explicar. Només es valoraran les idees exposades que resultin pertinents per a l'aclariment i la justificació de la tesi que es demana, i per a la contextualització del tema en qüestió en el conjunt del pensament de l'autor. Una exposició correcta del conjunt de la filosofia de l'autor pot no ser una resposta correcta si no explica com queda justificada i contextualitzada la tesi concreta que és objecte de la pregunta. No hi ha una extensió mínima ni màxima, i aquesta pot ser molt diferent en funció de la pregunta concreta que es plantegi.
Cal no perdre mai de vista allò que estàs contestant, i evitar que els coneixements sobre l'autor es presentin de manera independent a l'enunciat concret de la pregunta. Convé fer referències de tant en tant a la qüestió que es demana, per evitar oblidar-ho, i per recordar també al corrector que no ho has oblidat. Si la qüestió que es demana aclarir és àmplia, pot ser convenient fer una anàlisi per separat dels elements que la composen, i amplificar-los a partir dels teus coneixements sobre l'autor.

No perdis de vista una consideració esquemàtica general de l'autor i la seva època; no per repetir-la tal qual, sinó per saber situar en el seu context la qüestió sobre la qual has de respondre. En aquesta pregunta, és mol important el "com" connectes els teus coneixements amb la pregunta, de manera que has de vigilar la forma en què redactes la resposta: parteix de l'explicació directa de la tesi que et demanen aclarir, i vés com en cercles concèntrics emmarcant-la en el pensament de l'autor en general i en els antecedents filosòfics, culturals, socials, científics, polítics... que puguin contribuir a aclarir-la.

4.-Comparar o relacionar un concepte del text amb un altre (del mateix text o d'un altre autor) (2 punts)
En aquesta pregunta es valora que aclareixis correctament els dos conceptes que has de comparar, i que assenyalis amb claredat i precisió el contrast entre ambdós, sigui identificant semblances, influències, oposició, relació de conseqüència, diferències o el que resulti pertinent en cada cas. No hi ha una fòrmula a aplicar mecànicament, doncs dependrà de les característiques concretes del text que hagis de comentar, però és una bona estratègia de resposta anar i venir d'un autor a l'altre esmicolant la qüestió en subapartats i mostrant com els enfoca cadascun dels que compares. Per exemple, si tracta del coneixement el text, pots mirar de contestar assenyalant com explica el seu origen l'un i l'altre, com estableixen els seus límits en cada cas, quin valor atribueix a les ciències cada autor... Divideix el problema que has de relacionar i fes en cada subaspecte la comparació entre els dos autors.
Per respondre pots triar lliurement entre exposar l'explicació dels dos conceptes primer, i després desenvolupar les relacions que identifiques entre ells; o bé, fer-ne l'explicació d'un i després explicar l'altre per contrast, assenyalant en què es diferencia o s'assembla respecte del primer. Les dues opcions són bones; no ho és exposar els dos conceptes sense explicitar les connexions i relacions que identifiquis.

5.-Consideració raonada a favor o en contra d'una tesi. (2 punts)
En aquesta pregunta es demana la posició que sosteniu sobre una determinada qüestió del text, o una idea defensada per l'autor del text, i cal que quedi clara l'opinió personal que es defensa al respecte. Que sigui una opinió personal no vol dir que resulti arbitrària ni injustificada, sinó que el contingut concret de la postura que es defensa no determina el resultat de la puntuació (tan bona pot ser si dius “blanc” o “negre”, per dir-ho així), sinó la qualitat i la quantitat dels arguments que s'exposin per a defensar-la.
En definitiva, en aquesta pregunta són dos els aspectes a considerar per a la puntuació: la comprensió correcta del que es demana (si no respons al que es pregunta o demostres haver-ho malinterpretat, no obtindràs cap puntuació) i la coherència i la pertinència dels arguments que aportis per a defensar-la o per a rebatre-la. En aquesta pregunta tens llibertat per a fer servir arguments de tota mena, sempre que siguin adequats per al teu objectiu: defensar o negar la validesa de la idea que et proposa l'enunciat. Pots fer servir idees d'altres filòsofs, experiències personals o dades històriques, coneixements de les ciències, referències de la literatura, l'art, el cinema, el que saps per altres matèries, les teves pròpies argumentacions originals si se t'acudeixen.... No has d'oblidar mai, però, l'objectiu de la pregunta: exposar i justificar amb suficiència una posició pròpia sobre la qüestió proposada, que has de demostrar haver entès correctament.

Et pot ser útil també fer-li una ullada a aquestes altres orientacions. http://orellesdeburro.blogspot.com/2008/05/s-e-l-e-c-t-i-v-i-t-t.html

http://www.alcoberro.info/planes/selec0.html

però sobretot, confia en tu mateix. La prova de filosofia no és una prova en la que sigui fonamental repetir teories i memoritzar conceptes tal qual els puguis trobar als llibres de text, als apunts o a internet. Es dóna per suposat si has arribat a segon de batxillerat que ets capaç de fer-ho. El que donarà qualitat a les teves respostes és que et decideixis a exposar la teva comprensió dels textos i la teva capacitat de penetració en els problemes filosòfics plantejats. Evita repetir tòpics i atreveix-te a dir amb les teves paraules el que es demana, sent fidel als autors però sobretot demostrant que tens criteri, que saps llegir amb atenció i escriure amb claredat, i que pots aprofundir en l'establiment de relacions entre qüestions i autors diversos. Tot això resulta especialment rellevant en la pregunta cinquena, que ha de convertir-se en l'autèntica exhibició de la teva maduresa filosòfica, i personal. La teva opinió sempre serà ben considerada, mentre demostris tenir-la i sàpigues defensar-la adequadament.

GLÀNDULA PINEAL

2008-04-27T22:41:00.006+02:00

Al Museu de l'Home de París conserven el crani de René Descartes. No és broma. Aquí el tenim. Altres imatges ens el mostren cobert per una esfera de vidre a sobre d'una peana de fusta. No sabem si dubta encara: "serà un somni?, estic despert?, Penso?, Sóc?" Potser la primera certesa descoberta li ha permés trobar per fi la veritat i assentar sobre nous fonaments el coneixement. Tal vegada, la moral provisional s'ha fet definitiva. Tot allò que hem llegit seu va passar abans entre aquests ossos: les Regles per a la direcció de l'esperit (1628), el Discurs del mètode (1637), les Meditacions metafísiques (1641), els Principis de Filosofia (1644), el Tractat de les passions (1649), el Tractat del Món i el Tractat de l'home (publicades pòstumament, al 1664). Idees que habitaven el seu crani !

Descartes va afirmar que la connexió entre l'ànima i el cos es trobava a la glàndula pineal, un dels nuclis més profunds del cervell, per sobre del cerebel i per sota del cos callòs. La seva ja no està disponible: va morir a causa d'un refredat al 1650. La tradició occidental en medicina ha considerat un error la hipòtesi cartesiana -un altre més a la seva producció científica- i atribueix a la glàndula pineal funcions específiques en la regulació de la son i la producció de melatonina, que no justificarien el paper cabdal que Descartes li va assignar en la seva concepció antropològica. És interessant assenyalar, però, que algunes tradicions orientals més enfocades a l'estudi de la vida com a procés energètic sí consideren que la glàndula pineal és un dels xacres ocults -l'associen al "tercer ull" i a la capacitat visionària-, i decissiu en la connexió de la individualitat amb la trascendència i la vida espiritual. La psicobiologia confirma que la pineal produeix Dimetiltriptamina (DMT). La Dimetiltriptamina és un neurotransmissor sintetitzat a partir de la serotonina, i actua en la producció d'imatges durant els somnis. Sembla ser que la producció màxima es dóna en el moment de la mort. D'igual forma, la DMT participa en els efectes al.lucinògens d'algunes combinacions de plantes, com ara l'aiahuasca, que la subministren al cervell des de fora. Hi ha prou pistes per pensar que la pineal és més que un regulador dels ritmes circadians de l'organisme. Sabia Descartes alguna cosa més que el que ens va dir? Des del nucli central del cervell, es produeixen imatges que ens connecten amb l'eternitat? Potser tenia raó sense saber-ho, i és a l'epífesi, dins de la fosa pineal del cervell, on l'ànima i el cos es troben, mentre contemplem les imatges en somnis, en els processos visionaris, en el moment de la mort.

Un dels senyals que permet reconèixer als grans pensadors és que l'encerten fins i tot quan s'equivoquen.

VOCABULARI BÀSIC DE LA FILOSOFIA DE DESCARTES

2008-04-21T22:39:00.006+02:00

Accidents
Allò que existeix com a característica secundària en una altra cosa, donat que manca de la independència de la substància.
Adventícies, idees...
Són aquelles idees que provenen de la realitat exterior a l’ànima i que deriven d’estímuls sensorials.
Ànima
Per Descartes, equival a substància pensant o jo. L’ànima i el cos de l’home són dues substàncies distintes; l’ànima , a diferència del cosa, és una substància inextensa que pot existir sense aquest.
Anàlisi
2ª de les regles del mètode cartesià; consisteix a descomposar en parts elementals les afirmacions complexes.
Animal-màquina, teoria de...
Teoria segon sla qual els éssers orgànics i el cos humà es comporten com a autòmates, màquines que es mouen segons les lleis mecàniques de la física. Defensada també per La Mettrie.
Atributs
Propietat que expressa la naturalesa esencial d’una substància, de la qual són inseparables a diferència dels accidents.
Bon sentit
Equival a raó o “llum natural”. Designa la facultat de jutjar amb rectitud, és a dir, distingir correctament el vertader del fals.
Causa
Antecedent condicional d’un efecte; allò que fa que un efecte es produeixi.
Certesa
Adhesió ferma de la ment a una proposició com a conseqüència de la seva evidència intuïtiva per a la raó.
Ciència
Coneixement necessàriament vertader. Descartes s’inspira en la matemàtica com a model de raonament segur i de ciència veritable, que ha de servir de model per al mètode que orientarà l’elaboració de la resta de ciències.
Cos
Quantitat determinada d’extensió í dimensions que posseeix una determinada figura i que ocupa un lloc concret a l’espai extern. L’home té un cos, però no és un cos, sinó l’agregat de cos i ànima (la seva naturalesa essencial).
Déu
Substància infinita i summament perfecta, que existeix en virtut de la seva pròpia essència i no necessita de res més per a basar la seva realitat. Estrictament, l’única substància. Actua com a garantia del coneixement del món (substància extensa) per part de l’ànima (substància pensant). La seva existència resulta per Descartes evident i inqüestionable com a resultat de l’anàlisi de les idees innates, la primera de les quals és precisament la de Déu.
Discursiu, coneixement...
Es diu del coneixement que s’assoleix a través d’una sèrie d’inferències o raonaments complexos; s’oposa a l’evidència immediata de la intuïció.
Distinció
Característica dels raonaments evidents
Dubte
Actitud mental que consisteix en rebutjar per falsa tota proposició la certesa de la qual no sigui del tot evident. El dubte cartesià és metòdic i no escèptic, doncs és utilitzat com a mitjà “hiperbòlic” (=exagerat) per assegurar la certesa, que resulti com a residu. Allò que resisteixi el dubte més intens, serà cert. Només es considerarà vertader allò del que sigui impossible dubtar. Els motius per dubtar són variats: la tradició rebuda, els sabers apresos, les dades dels sentits, la possibilitat que tot sigui un somni o que siguem víctimes d’un “geni maligne” enganyador...
Esperit
El jo conscient de l’home en tant que és capaç de raonar, imaginar, sentir, voler...
Evidència
Aquell estat de la ment que impossibilita mantenir el dubte i que actua com a criteri per identificar què és veritat. Per Descartes, només són evidents les proposicions clares i distintes.
Extensió
Atribut principal de la substància material. La continuïtat, la divisibilitat, la mobilitat, etc. són algunes de les seves propietats.
Factícies, idees...
Són aquelles que provenen de la imaginació o de la voluntat.
Hipòtesi
Equivalent a suposició o pressupòsit. La hipòtesi és un principi a partir del qual es pretén explicar un fet o un problema
Home
Compost que resulta de la unió accidental de dues substàncies –l’ànima i el cos- que són realment distintes.
Idea
Tots els continguts del pensament. Descartes distingeix entre idees innates, factícies i adventícies.
Innates, idees...
Són aquelles que la ment posseeix per si mateixa, sense que puguin ser explicades com a resultat de l’experiència, l’aprenentatge o qualsevol altra via d’adquisició. Són poques (Déu, substància, ànima...), però actuen com a fonament del coneixement vertader
Intuïcio
Coneixement directe i immediat d’una veritat evident, que no deixa pas lloc pel dubte de qualsevol mena. S’imposa al raonament com a inqüestionable i segura.
Matèria
Substància finita la propietat o atribut essencial de la qual és l’extensió.
Mètode
Procediment que ordena o dirigeix la raó quan aquesta s’aplica al descobriment de veritats. Per Descartes, és la garantia de que l’ús de la raó no condueixi a l’error. Prescriu 4 regles senzilles, però que cal seguir amb completa fermesa: evidència, anàlisi, síntesi, revisió.
Moral
Conjunt de normes que s’estableixen per a regular la conducta i els costums dels individus humans. Havia de ser la culminació del sistema filosòfic cartesià, però no la va arribar a completar. Va deixar formulades només les regles de la moral provisional al “Discurs del mètode”.
Món
Conjunt que conté la diversitat dels cossos extensos existents, i que és de dimensions immenses i indefinides.
Opinió
Idea que és considerada vertadera tot i que no resulti evident
Pensament
Per Descartes, el pensament és l’atribut principal de la substància espiritual o ànima, i pot considerar-se incloent activitats com ara dubtar, entendre, concebre, afirmar, voler, no voler, imaginar, sentir... Els pensaments són cada una de les activitats concretes o operacions psíquiques de la substància pensant.
Principi
Proposició o conjunt de proposicions que són preses com a fonament d’una ciència o coneixement cert.
Raó
Equival a “bon sentit” i designa la facultat de jutjar bé i de distingir el vertader del fals. Per Descartes, aquesta facultat és igual i comú a tots els éssers humans i ens diferencia dels altres éssers vius.
Sil.logisme
Raonament deductiu que consta de dues premisses i una conclusió que se’n deriva lògicament d’aquelles.
Síntesi
Una de les 4 regles del mètode, que consisteix a ordenar del més simple al més complex, produint un entramat comprensible i lògicament coherent.
Substància
Es diu d’allò que no necessita de cap altra cosa per a poder existir.
Veritat
Una proposició és vertadera quan resulta evident a la raó, és a dir, es presenta com a clara i distinta i no permet que el dubte la qüestioni.
Versemblança
Qualitat d'algunes proposicions que les fa semblar veritables.
Voluntat
Facultat pròpia de la substància pensant que consisteix en seguir o no el que l’enteniment ens proposa, i obrar sense ésser condicionat per cap força exterior.

VOCABULARI BÀSIC DE LA FILOSOFIA DE PLATÓ

2008-04-21T22:33:00.002+02:00

Amor (Eros)
La teoria platònica de l’amor s’exposa a”El convit” per boca de Sòcrates. S’entén l’amor quan s’han recorregut els diferents nivells de la realitat: de les imatges als cossos, dels cossos als valors morals, dels valors morals al reconeixement de la idea de l’amor. El fa equivalent a l’impuls dialèctic que aboca cap al coneixement, des de les imatges falses a les idees vertaderes
Ànima (Psique)
Un dels dos components de la naturalesa humana, pròpia del món intel.ligible. Tot i que en distingeix tres tipus (tres funcions diferents de la vida: passions i instints primaris (concupiscible), coratge, voluntat, força (irascible); intel.ligència, decisió, reflexió (racional)), només la racional és pròpiament immortal: les idees perduren més enllà de la mort dels cossos. Plató comparteix les creences en la reencarnació pròpies de la seva època i tradició religiosa.
Aristocràcia
Govern dels millors; en la utopia de Plató, es tracta d’una aristocràcia intel.lectual i no hereditària, ni econòmica o militar: “el govern dels més savis, dels que consideren el coneixement del bé i la justícia com la seva prioritat”
Artesans
Tipus humà en el que domina l’ànima concupiscible, i que ha de posar al servei de la república la seva habilitat en el treball manual i de satisfacció de les necessitats primàries
Bé (idea del Bé)
És la idea suprema en el sistema platònic, que dóna impuls i sosté totes les altres. Inspirada en l’ètica socràtica, es capta quan l’individu reconeix que el coneixement és la millor de les activitats humanes. Valorar d’aquesta forma el coneixement “dóna vida” a la resta de les idees, ja que l’individu queda compromés i aposta per l’activitat de recerca i reflexió.
Ciència (Episteme)
Grau de coneixement corresponent al món intel.ligible; inclou el raonament correcte propi de les matemàtiques i la certesa intuïtiva pròpia de la dialèctica filosòfica
Cos
Un dels dos components de la naturalesa humana, pertany al món sensible i és mortal. Se situen totes les passions lligades a l’ànima concupiscible (el desig) i irascible (la voluntat)
Cosmos
Univers ordenat; en la teoria platònia, el cosmos és resultat de l’acció del demiürg que modela la matèria seguint el patró de les idees eternes.
Creença (Pistis)
Grau de coneixement que correspon als objectes del món sensible; resulta de l’experiència a través dels sentits i és propi de les afirmacions de la física.
Demiürg
Déu de la cosmologia platònica que actua modelant la matèria copiant la forma de les idees eternes. No és creador de la matèria sensible ni de les idees intel.ligibles, només actua com a vincle entre ambdues realitats
Democràcia
Una de les formes de govern que Plató critica. Correspon al govern de la majoria, que no posseeix els coneixements ni el criteri necessaris per decidir correctament els assumptes de la comunitat. Són fàcilment manipulables pels demagogs, sofists, etc.
Dialèctica
Inspirada pel diàleg entre dos o més interlocutors, seguint el model socràtic, la dialèctica és per a Plató el motor del coneixement. Impulsa l’ànima des de l’error generat per les imatges de la fantasia cap a la creença derivada de les sensacions,i d’aquí cap als conceptes propis dels raonaments matemàtics per arribar finalment a la captació intuïtiva i segura de les idees.
Educació
Consisteix a reconèixer la naturalesa pròpia de cada individu (“la seva ànima dominant”), i acompanyar-la per tal de que desenvolupi el millor possible tot el seu potencial i el posi al servei de la comunitat. La utopia platònica és bàsicament una utopia pedagògica: l’estat ha de ser educador dels ciutadans
Fantasia (Eikasia)
Grau de coniexment que correspon a les imatges del món sensible; és l’acció de la imaginació i el seu producte no és més que l’error, la mentida, la manipulació...
Filòsof-rei
Tipus humà en el que domina l’ànima racional, i que ha de posar al servei de la república el seu talent en la presa de decisions, per ser capaç de veure globalment les situacions i copsar la millor estratègia. No es tracta del “professional de la filosofia”, sinó del buscador del saber, que no valora especialment el poder ni les riqueses ni els plaers, sinó la realització de la idea de Justícia.
Física
És l’activitat de coneixement que resulta de l’experiència dels objectes del món sensible, i que pot produir només una creença probable, però mai completa seguretat.
Guardians, guerrers
Tipus humà en el que domina l’ànima irascible, i que ha de posar al servei de la República la seva habilitat en l’execució de les accions: coratge, força, fermesa, fortalesa , són les seves virtuts.
Home (Antropologia)
L’antropologia platònica és fortament dualista: la naturalesa humana és mixta, composta de cos mortal i ànima immortal. Recull teories i creences de la tradició religiosa grega i del pitagorisme
Idees
Són el nucli de la teoria platònica. Per a Plató, l’existència d’idees eternes actua com a fonament d’un projecte polític utòpic: la idea de “justícia” no depén de les opinions variables de la gent, existeix per si mateixa,i el filòsof-rei l’ha de fer real al món sensible. Les idees són, també, el model que explica l’origen de les coses, el coneixement dels objectes que experimentem, el valor permanent de certs principis morals... Li permeten superar l’escepticisme, el relativisme, el pragmatisme dels sofistes...
Imaginació
És l’activitat de coneixement que treballa amb les imatges del món sensible que genera la fantasia; només produeix error i falsedat. Plató la menysprea completament
Intuició intel.lectual (noesis)
És l’activitat de coneixement pròpia de la dialèctica filosòfica,i aconsegueix segons Plató la màxima seguretat i certesa completa, totalment deslligada de l’experiència.
Justícia
Ideal que el filòsof-rei ha de fer realitat en el món sensible. Resulta de l’harmonia entre els diferents tipus humans: si cadascú realitza al servei de la república les tasques per a les quals està espontàniament més capacitat, aquesta viurà en harmonia i regnarà la justícia.
Matemàtiques
Són l’activitat intel.lectual que construeix raonaments correctes. Actuen com a preparació per al coneixement de les idees. Per influència pitagòrica, Plató considera dominar-les com a requisit per a poder accedir a la filosofia. “Ningú entri a l’Acadèmia si no sap matemàtiques”
Mites
Recurs literari de gran importància en la filosofia platònica, que sintetitza i explica els seus principis bàsics. Cal destacar el “mite de la cova” (resum de tota la filosofia platònica), el “mite del carro alat”(clau en la descripció de l’antropologia de Plató), el “mite d’Er” (sobre la immortalitat i reencarnació futura de les ànimes...)
Món sensible
Recull el contingut de l’experiència (imatges i objectes). Assumeix totes les característiques de l’esdevenir variable del qual havia parlat Heràclit. Però, per a Plató, és només una part de la realitat.
Món intel.ligible
Recull el contingut del pensament (conceptes i idees). Assumeix totes les característiques de l’ésser invariable del qual havia parlat Parmènides. Però, per a Plató, és només una part de la realitat.
Oligarquia
Una de les formes incorrectes de govern que Plató critica. Correspon a l’ànsia de riqueses.
Opinió (Doxa)
Ës el grau de coneixement corresponen al món sensible; inclou l’error propi de la fantasia (poesia) i la creença pròpia de la sensació(física)
Poesia
Activitat pròpia de la fantasia i la imaginació. Produeix engany, error i manipulació. Els poetes no tenen lloc a la ciutat ideal.
Política
L’autèntica passió del platonisme, va determinar la seva dedicació a la filosofia per tal d’evitar injustícies com les que havia conegut (mort de Sòcrates...). La seva política és utòpica, transformadora, i també analítica, doncs intenta descriure les formes de govern preexistents per a criticar-les.
Raonament (Dianoia)
Activitat de coneixement que correspon als conceptes del món intel.ligible, i que realitzen les matemàtiques. El raonament produeix convicció i seguretat.
Reminiscència
Clau en la teoria platònica del coneixement; el coneixement del món sensible no és res més que el record de les idees del món intel.ligible que l’ànima activa quan experimenta els objectes que són còpia de les idees. Conèixer l’ordre de les coses sensibles és recordar l’ordre de les idees eternes de les quals deriven
Sensació
Grau de coneixement corresponent a l’experiència dels objectes del món sensible a través de la percepció
Timocràcia
Una de les formes incorrectes de govern que Plató critica. Correspon al domini de la força militar
Tirania
Una de les formes incorrectes de govern que Plató critica. Correspon a l’abús de la força d’un individu sense el control de la intel.ligència.
Utopia
La República platònica és la primera de la història. Es tracta de la descripció detallada d’una societat ideal, inexistent, que actua, però, com a model per a la transformació de la realitat.La utopia platònica és de caire pedagògic: identificar la naturalesa pròpia de cada individu i posar-la al servei de les necessitats de la comunitat.
Virtuts
Són les conductes adequades a cada tipus d’ànima: la concupiscible necessita temperança; la irascible, necessita fortalesa i la racional, prudència. L’harmonia entre les tres dóna com a resultat la justícia.

CAVE CANEM

2008-04-21T09:25:00.002+02:00

La vida dels filòsofs és la seva ensenyança principal; ho és sempre. En el cas de l'escola cínica, és tota la seva ensenyança. Potser n'hi ha prou amb observar atentament la imatge per copsar qui eren els cínics i què ens proposen.

PRIMERA

2008-04-18T16:47:00.001+02:00

L'enrenou del filòsofs?